EVA

Creu o creu 

Imatge amb filtre

L’Eva l’espera dins del cotxe llegint Nines, de la Muriel Villanueva,  l’últim llibre que ha arribat a les seves mans. L’ha sorprès l’agradable amargor que s’intensifica, malgrat que cada conte li remou alguna cosa per dins.

De tant en tant alça els ulls escrutant el carrer i torna a la lectura sense concentració, pensant que ja no pot trigar gaire. Avui li traurà el tema. Ha encarregat taula a Cal Manel, un restaurant petit i acollidor que hi ha a prop del seu pis. Han de parlar. Ja no pot esperar més. Tanca el llibre i els seus ulls s’endinsen al carrer estret i ple de gent que va i ve fins que la veu. 

La Laia camina sense pressa arraulida en el seu abric de llana gris, les mans a les butxaques i la bandolera que li va regalar pel setè aniversari, creuada al pit. Un parell de rínxols entremaliats voleien al so del vent i li fan pessigolles a la cara. Els seus ulls es troben i es fonen amb la mirada. Li nota la brillantor a les ninetes i li intueix el somriure sota la bufanda.

S’abracen amb el desig dels amors novells, amb la impaciència dels adolescents, tot i que ja no ho són. Els seus llavis es troben i s’uneixen en un bes llarg, humit i calent que diu sense mots el que els ha costat de passar el dia. No els fan nosa les mirades indiscretes ni els comentaris murmurats a mitja veu que ja no escolten.

—Com ha anat el dia? —li pregunta l’Eva aparentant normalitat, tot i que un lleuger tremolor a la veu.

—Molt bé! Hem tingut moltes vendes avui. Es nota que arriba Nadal —respon la Laia descordant-se l’abric—. La llibreria hauria d’estar sempre així de plena. Cada dia hi ha menys gent que llegeix i els que llegeixen ho fan amb el llibre electrònic. 

La Laia s’estira, repenja els rínxols damunt el seient i tanca els ulls mentre la remor del cotxe les bressola de camí a casa. Ella la mira de cua d’ull sense dir res. Se la veu tan cansada. Probablement no té gens de ganes de sortir a sopar, però no pensa donar-li la mínima possibilitat de desdir-se’n. Ja no ho pot allargar més. 

Fa set anys que comparteixen pis i aventures i en saben tant, l’una  de l’altra, que gairebé van sincronitzades. Fins i tot la regla els ve alhora, dia amunt, dia avall. Però el tema del qual parlaran avui és un tema tabú. Tantes converses compartides, tants projectes planejats i mai han parlat del que la té capficada últimament.

Mentre la Laia es dutxa i es vesteix per anar a sopar, l’Eva repassa mentalment el que li vol dir, prenent-se una cervesa. S’estimen i s’hi troben bé, juntes. El cas és que pensa que ja no podria viure sense ella. I no sap per què, potser per l’edat, potser perquè té una relació estable o perquè se li ha posat en marxa el rellotge biològic, però té pressa.

No sap com s’ho prendrà la Laia. I si no vol responsabilitats? I si pensa que això entorpirà la seva relació? No, no, no! Ha de ser positiva. Sempre s’han avingut molt. Segur que a la Laia li encantarà la idea! Creua els dits mirant al cel i fa l’últim glop de l’ampolla.

Quan arriben al local, el Manel les rep amb una rialla i les acompanya a la taula del racó on seuen habitualment. No hi ha gaire gent al restaurant i l’Eva ho agraeix. Ha estat un encert venir entre setmana. Demanen una crema de carabassa amb bolets i unes verdures a la planxa, i ho remullen amb un vi negre de la casa que no està gens malament.

Aixequen les copes en un brindis, beuen el primer glop i la Laia la mira fixament als ulls.

—Au va, Eva, digues-me què passa. Tot va bé?  Ja fa dies que estàs molt estranya.

—És que no sé com dir-t’ho.

—Has conegut algú altre? —pregunta la Laia, a qui per uns instants li ha mudat la cara.

—No, dona, no és això! —respon somrient.

—Doncs digues.

—És que t’estimo molt, estic molt bé amb tu i... vull... vull tenir un fill. —Ho diu amb un fil de veu, abaixant la mirada i arrossegant les paraules.

La Laia s’ha quedat muda. Quan l’Eva s’atreveix a mirar-la, aixeca la vista i veu la seva cara il·luminada; els ulls de color maragda li brillen més que mai, els rínxols rossencs que li cauen al front semblen estar de festa i un somriure una mica babau li va de banda a banda de la cara. Fan un altre brindis i s’expliquen els dubtes i pensaments que han tingut l’una i l’altra. Comencen a fer plans, imaginen com els canviarà la vida amb un fill, pensen que potser hauran de llogar un pis més gran. Entre rialles i petons enceten un nou projecte. L’Eva no es pot acabar de creure que la Laia estigui tan animada com ella. Se sent tan plena i feliç que està a punt d’explotar. Fins que la pregunta innocent de la Laia li cau com un roc al cap.

—I quina de les dues tindrà la criatura?

L’Eva s’ha quedat paralitzada. S’ha desinflat com un globus que se t’escapa de les mans. Vol dissimular, però no li surten les paraules. Nota la boca seca, l’estómac se li ha encongit de cop i unes gotes de suor freda li comencen a lliscar front avall. Escura les últimes gotes de vi de la copa.

—Ja en parlarem tranquil·lament. T’agradaria a tu? —La pregunta se li ha escapat entre les dents.

—Em faria molta il·lusió!

Al llit, s’adormen abraçades i amb les cames entrellucades. De fet, només dorm la Laia, amb la respiració profunda i compassada dels innocents. S’ha adormit somrient. Ella, en canvi, no pot dormir. Alguna cosa fosca ha començat a créixer dins seu. Com no se li havia acudit que la Laia també tenia dret a parir? Per què no li ha confessat durant el sopar que ella vol ser la mare biològica? Què farà ara? Com pot arrabassar-li la il·lusió? No pot fer-li això. 

Es lleva amb mal de cap. No ha pogut aclucar l’ull en tota la nit. La Laia ja ha marxat cap a la feina, però ella no treballa aquest matí i vol aprofitar per fer la compra de la setmana. Al vespre han de tornar a parlar. 

Hores més tard, l’Eva seu al sofà amb el llibre entre les mans. S’ha oblidat de comprar unes quantes coses de la llista i li ha costat molt concentrar-se en la feina. El mal de cap no l’ha abandonat en tot el dia. La mirada se li perd entre les rengleres de lletres i una petita arruga se li dibuixa al front. Fa estona que intenta llegir la pàgina que enceta el vuitè conte, però els seus ulls queden atrapats en el laberint de l’espai en blanc una vegada i una altra. Finalment, desisteix i deixa el llibre damunt la tauleta. Uns papers atrauen la seva curiositat. Els està fullejant quan entra la Laia amb els plats del sopar.

—He dut informació del banc de semen! —diu la Laia amb la cara radiant.

—Ja ho veig. I per què ho volem això nosaltres? —pregunta, deixant caure els papers sorollosament al costat del llibre.

—Dona, d’algun lloc hem de treure la matèria primera —respon la Laia, mentre col·loca l’amanida de fruits secs i formatge de cabra sobre les estovalles.

—No ho diràs de debò? —No entén com a la seva companya li ha pogut passar pel cap una cosa així.

—Oh, i tant! Aquí està tot ben explicat: com es fa, el que costa... —Obre una ampolla de cava i omple les dues copes fins a la meitat.

—Però estàs parlant d’inseminació? De fer el nostre fill amb l’esperma d’un paio que no sabem ni qui és, ni què ha fet? Potser és un assassí, o un violador, o ves a saber què.

—Au, va! No siguis catastròfica —diu la Laia amb un somriure.

—A més, això val una pasta! Però si no tenim diners! I pensa que haurem de llogar un pis més gran i més car —insisteix ella—. Jo havia pensat que podríem dir-li a un amic que s’hi avingui. Algú que sapiguem que és bona persona, intel·ligent, ben plantat... Potser el Carles, que és un bon tipus. No sé, penso que ho podem fer sense gastar-nos tants diners.

—Estàs parlant de follar amb un tio? —pregunta la Laia incrèdula. El somriure s’ha convertit en una ganyota.

—Només seria per engendrar el nostre fill.

—Ah, sí? I qui ho faria, tu o jo?

—... —L’Eva no sap què respondre. No s’atreveix a mirar-la als ulls per por que descobreixi el que pensa realment.

—Vull un fill que sigui de les dues i si una de nosaltres se’n va al llit amb un home, ja no ho serà —diu la Laia amb la veu calmada mentre s’atansa al sofà.

—Si ens fem la inseminació tampoc serà de les dues i a més serà d’un desconegut.

—Hi ha una manera. —La Laia seu al seu costat—. La inseminació in vitro. Fecunden l’òvul d’una de nosaltres i l’implanten a l’altra. Així és de totes dues —. Busca la mà de l’Eva, però ella s’aixeca com si li haguessin clavat una agulla.

—Està bé, està bé, ho pensaré! —respon ella malhumorada—. De totes maneres valdrà molts diners i no en tenim gaires. I jo no vull trigar massa a ser mare. Perquè jo vull ser mare, saps? 

—I jo també ho vull. Per què fas aquesta cara? Què passa, Eva? 

—Res! No em passa res! Només que pensava que a tu et feia tanta il·lusió com a mi.

—I me’n fa. Molta. Però ho vull fer bé.

—Què vols dir amb això? Que jo no? —Les faccions se li han endurit, les galtes li cremen i els ulls estan a punt de desbordar. Gira cua i, amb dues gambades, es fica a l’habitació donant un cop de porta.

L’endemà es lleva amb el cap a punt d’explotar i els ulls envoltats de foscor.  Els plats del sopar estan intactes damunt la taula, amb l’amanida pansida i el cava calent i esbravat. La Laia dorm al sofà, embolicada amb una manta. Ella surt de casa sense despertar-la. Aquest matí no s’ha pres ni el cafè. No li entra.

Al vespre, quan arriba a casa, la Laia l’està esperant asseguda en una cadira. Ella s’ha passat hores caminant pels carrers sense rumb i els peus li fan mal. És la primera vegada que tenen una discussió així i encara no sap per què han arribat fins a aquest punt. Per què se sent tan contrariada, tan ofesa? Què és aquest ofec que li oprimeix el pit? Entra sense fer soroll, deixa la bossa a l’entrada i saluda amb un fil de veu i el cap cot.

—Eva, què passa? Encara estàs enfadada? És pels diners? He pensat que puc parlar amb els pares. Segur que ens poden fer un préstec.

—No, no és pels diners —respon a contracor—. Bé, una mica sí.

—Doncs què? Què és el que no em dius? —La Laia li passa els dits per la galta, li agafa la barbeta i la mira als ulls fixament—. Ah! Ja ho entenc. És això.

L’Eva calla i abaixa la mirada mentre la cara se li encén. Se sent com un nen enxampat amb la mà dins la capsa de llaminadures, però ella ja fa temps que desitja el caramel i, ara que el té, l’aferra amb el puny tancat.  S’estima la Laia i li sap greu haver-la menystinguda, però el que sent és tan fort que no ho pot controlar. Tenia por que la Laia no volgués aquesta responsabilitat, aquest compromís, però ni tan sols li havia passat pel cap que també volgués parir el fill. Nota que la foscor la posseeix i la converteix en drac, i obre la boca per deixar sortir tot el foc que li crema a dins.

—Sí, sí, sí... Vull dur el meu fill a la panxa i notar com creix dins meu dia a dia! Vull donar-li el pit! Vull ser una mare de debò! —ho diu amb els llavis tremolosos i els ulls plens d’aigua.

—Eva, això no és ser una mare de debò.

—Ah no? I què ho és, segons tu?

—Una mare de debò és la que en té cura i...

L’Eva es gira d’esquena i fuig com ha fet cada vegada que la Laia vol aclarir la situació. Fuig sense saber de què, sense saber per què, només sap que vol fugir d’aquest malestar que no l’abandona.

Una setmana més tard, l’Eva i la Laia  miren les notícies de la tele assegudes al sofà. L’Eva arraulida en una punta, amb els peus arronsats sota el cul i un bloc de notes a les mans. La Laia, a l’altre extrem, escriu, amb l’ordinador a la falda, la ressenya de l’últim llibre que ha llegit per un blog en el qual col·labora. La seva relació s’ha refredat i l’Eva sap que és per culpa seva. Se sent cada vegada més enfadada amb si mateixa i veure la tristor que traspuen els ulls de la Laia, no l’ajuda. Per això ara fins i tot li esquiva la mirada. Encara no li ha confessat que no pensa cedir. Vol sentir-se una mare completa. Vol que entre ella i el seu nadó hi hagi aquest lligam que comença amb el cordó umbilical i no s’arriba a trencar mai del tot, i això no serà possible si no du el seu fill durant nou mesos a la panxa. Sap que la seva companya no ho fa per ferir-la, però ella sent que li vol prendre el lloc. Vol dir a la Laia que més endavant en poden tenir un altre i llavors es podria quedar embarassada ella, però aquests pensaments la fan sentir tan roïna, que no s’atreveix. I la veritat és que cada vegada parlen menys i el mur que està creixent entre elles es fa cada vegada més palpable. Enveja la valentia de la Muriel, que s’ha atrevit a despullar-se en els seus contes, a explicar als seus lectors coses tan íntimes i punyents. Ella, en canvi, no és capaç de ser sincera amb la dona que més estima en aquest món.

Les imatges de la tele capten la seva atenció. Una altra pastera s’ha enfonsat a les aigües del Mediterrani. Molts dels morts són nens. Un minut més tard, escenes de la guerra de Síria mostren nens i nenes que corren, ensangonats, enmig dels trets i dels morts; infants que han perdut les seves famílies, les seves cases,  infants que ho han perdut tot.