LLUNA

Per què t’enfades, mare?

Il·lustració de Patro Moreno

Em desperta el soroll metàl·lic de la porta del pàrquing rebotant contra el sostre. Aixeco una parpella per uns moments, però em cau com la persiana d’un bar en acabar un dia feiner. Arraulida al sofà, escolto el repicar de talons que puja per les escales que condueixen a la porta principal. Abans d’escoltar la clau al pany, m’arriba l’olor embafadora del seu perfum. Avui no tinc ganes de res. Només vull dormir.

―Lluna! Lluna, bonica! On ets? Que no li dius res a la mama?

M’encongeixo i entaforo la cara al racó que queda entra el respatller i el braç del sofà. Premo una mica més els ulls i em quedo molt quieta. Si us plau, si us plau, que no em vegi! Ara no estic d’humor.

―Lluna? On t’has ficat? Vine bonica, que sortirem a fer un tomb!

Jo gairebé ni respiro. No tinc ganes de sortir al carrer avui. Escolto el dringar de les claus damunt la safata de vidre i el frec del cuir quan deixa la bossa al penjador de l’entrada. El toc-toc dels talons passejant-se amunt i avall de la casa em fa venir mal de cap. És que no pot parar quieta i deixar-me dormir? Podria seure una estona a xatejar amb les amigues com fa de vegades quan jo tinc ganes de sortir i ella passa de mi. Que bé!... Sembla que no m’ha vist. I aquest tuf? Avui s’ha passat amb el perfum. Se m’estan regirant les tripes. Ai, ai, ai... que ja torna.

―Lluna! Però si ets aquí! Hola, guapa. Que no em vens a dir res?

La veu dolça i cantarina s’acosta i no em queda altre remei que aixecar el cap i obrir els ulls. Les parpelles em pesen com si fossin de plom, però faig esforços per mantenir els ulls oberts. La mama s’apropa somrient. Ara m’esbullarà els pèls, m’agafarà a coll i em dirà paraules dolces com fa cada dia quan arriba de la feina. Camina amb pas ferm i remenant els malucs d’aquella manera que no fa ningú més de la casa. Però... què li passa? La cara se li ha començat a transformar. La corba dels llavis se li va girant en sentit invers i li apareixen unes ratlles al front. Les últimes passes que fa en direcció a mi sonen amb més força. El seu alè amb flaire de maduixa s’ha tornat agre. S’atura al meu davant amb les mans a la cintura i em rebenta el timpà. 

―Marrana! Ets una marrana! Surt d’aquí ara mateix!

Salto del sofà abans no rebi un mastegot i marxo en la direcció del seu dit castigador. No sé per què s’ha enfadat tant. Té uns canvis d’humor! Me’n vaig al meu llit i m’ajec mentre la mama va rondinant i tragina pel menjador. No l’entenc a aquesta dona, tan aviat m’abraça i m’afalaga, com m’escridassa i em posa mala cara. Però jo avui no vull ni una cosa, ni l’altra. Només vull que em deixi en pau.

M’ha despertat l’olor de bistec a la planxa que ve de la cuina. M’aixeco per fer un pipí i veure una mica d’aigua. Segueixo l’olor que em porta fins als fogons. Entro a la cuina i ella em mira arrufant el nas i amb els llavis premuts. La seva mirada és plena d’agulles. Malgrat tot, m’acosto i me la quedo mirant perquè em digui alguna cosa bonica, o em faci una moixaina, però ella gira la cara i passa de mi. Encara no entenc què li he fet. M’assec i em quedo ben quieta com a ella li agrada, esperant que em doni un trosset de carn o alguna llaminadura, però ni tan sols em mira. Tot i que encara no sé què he fet malament, jo me la miro amb cara de penediment i li vaig al darrere a veure si s’estova, però ella va de la cuina al menjador parant taula, amb la barbeta alçada i el posat ofès.

De cop i volta sento com corre l’aigua de la dutxa i m’arriba l’olor del pare barrejat amb el perfum del sabó. Estava tan adormida que no l’he sentit arribar. La mare seu al sofà fent-se la indiferent i engega la tele. Ha tret la funda de color cru que el cobreix. M’apropo al seu costat i faig l’intent de pujar, però la seva veu estrident m’atura.

―Nooo! Ni se t’acudeixi! Fora d’aquí marrana! Ara no em taquis el sofà!

Marxo amb les orelles abaixades i la cua entre les cames. No sé per què em diu marrana la mama, arrossegant la “r” d’aquella manera i serrant les dents. Torno al meu llit i em llepo la sang que em regalima entre les potes.

A l’hora de sopar sento com els pares parlen. La mare encara està de mal humor i el pare la deixa parlar com gairebé sempre. De tant en tant, em passa un trosset de carn sense que ella se n’adoni.

―L’hem de dur al veterinari. Ja fa temps que t’ho dic. Qualsevol dia ens la deixen prenyada.

―Dona, ja t’ho has pensat bé això? No et faria gràcia tenir cadellets? Diuen que és bo fer-la criar almenys una vegada.

―Ni parlar-ne! Demà mateix truco i demano hora per esterilitzar-la.

Em passo la llengua pels morros assaborint l’últim tros de carn i me’n torno al llit.

Sembla que la mare està més tranquil·la. Estovo el coixí amb les potes del davant i m’ajec caragolada al damunt. Tanco els ulls i somnio amb el gos dels veïns, un Bichon maltès com jo. Ens trobem cada dia quan la mama em treu a passejar. Sempre va molt net i pentinat i remena la cua quan em veu. Se m’apropa i m’olora mentre jo em faig la desmenjada. Es torna boig giravoltant i buscant el meu sexe, ensumant-me una vegada i una altra. Fins i tot un dia va intentar muntar-me mentre la mama posava el crit al cel i el seu amo es pixava de riure. Somnio que tinc quatre cadellets, dos mascles i dues femelles. Els llepo, miro com juguen entre ells i m’estiro panxa enlaire quan tenen gana. Noto com xuclen la meva llet calenta que em raja de les mamelles inflades. Oloro la seva flaire de cadell i em sento feliç escoltant el seu ronroneig. Somnio que els meus dies s’omplen de corredisses blanques, lladrucs tendres, alguna trencadissa que cal amagar i un munt de llepades dolces que fan fora la solitud i l’avorriment. Somnio mentre escolto els pares que gemeguen i esbufeguen damunt del llit que tremola. Somnio sota la llum de la lluna, que penetra per la finestra i avui té forma de plàtan.