ISABEL

Tinta negra

Il·lustració de Patro Moreno

Els crits de la Isabel esquincen el silenci de la nit en la petita sala de l’hospital on fa catorze hores que s’espera. A cada crit, el seu cos es vincla endavant amb la respiració entretallada, s’agafa la voluminosa panxa i la prem amb força com si això la pogués fer desaparèixer. Els seus esbufecs maldestres intenten emular les pràctiques repetides incansablement els últims mesos, però aquella cosa que li rosega les entranyes no li dona treva. Nota com empeny cada cop amb més força i se l’imagina amb urpes i dents obrint-se pas a la vida. La seva mare li posa una tovalloleta humida al front, entre contracció i contracció, eixugant-li les gotes de suor que la tenen amarada. Li parla amb veu dolça intentant calmar-la, però la Isabel no l’escolta, només sent el dolor que la trenca per dins. Crida una vegada i una altra que l’hi treguin, que li posin l’epidural d’una puta vegada i maleeix el seu metge i tot el personal sanitari, que la té allà oblidada. Maleeix el dia que va decidir tirar endavant amb l’embaràs, malgrat el que li deien els pares, malgrat el que li aconsellaven els metges. Ets massa jove, li deien, no t’has de sentir culpable, repetien. Però llavors no va tenir valor.

            Sis hores més tard, en vistes que ni l’oxitocina ha aconseguit la dilatació uterina, el metge decideix practicar-li una cesària. A quiròfan, estirada a la taula d’operacions i amb la droga que li comença a circular per les venes, tanca els ulls i es deixa anar. Nota com l’anestèsia s’emporta les agulles i l’omple de boira, mentre el personal trasteja i posa a punt els estris. No ha volgut saber-ne el sexe. No el vol. El donarà en adopció.

            Aquesta sensació de mareig i la fredor del metall la fa recordar aquell dia, nou mesos enrere, quan va decidir sortir de marxa amb la Berta. Havien falsificat la fotocòpia del DNI per colar-se a la disco. La infermera la fa comptar i li diu que pensi coses boniques, però ella ja ha caigut en el pou fosc i profund dels malsons on tres cares burletes li diuen obscenitats i li magregen el cos. Després tot s’esvaeix en el negre nit.

            Torna en si imaginant-se que encara està al descampat on la van deixar tirada, amb la roba estripada i l’entrecuix tacat de sang. Intenta incorporar-se, però la seva mare l’atura i la fa jeure de nou. Li acarona la galta. Diu que tot ha anat bé, que és una nena preciosa, que després l’hi duran. El seu pare s’ha aixecat de la cadira i li fa un petó al front. Li pregunta com es troba. La Isabel no respon, no escolta, no vol veure què ha sortit de la seva panxa malmesa. Se li ha despertat l’odi adormit els últims mesos i no deixa de veure una vegada i una altra el que va passar aquella nit. Sap que el nadó no en té cap culpa, però també sap que porta sota el braç el record de l’ultratge, el record d’una nit que preveia emocionant i divertida i va acabar sent la més fosca i amarga. Encara no sap com va passar. Recorda que el noi era molt simpàtic. Van estar rient i ballant i la va convidar a una copa. No sap ben bé què va passar després. Només li venen flaixos inconnexos, imatges desagradables del noi i els seus amics i un gran sentiment d’indefensió.

            Aquella nit va entrar a casa fent tentines i es va ficar a la banyera. La mare la va sentir sanglotar i la va trobar arrencant-se la pell amb el guant de crin. Els pares la van portar a comissaria de policia, però la Isabel havia esborrat totes les proves. No va reconèixer ningú, cap dels nois dels tres àlbums que li van fer mirar. Finalment van decidir intentar oblidar aquella nit fatídica.

            Ho va intentar. Renoi, com ho va intentar. Però una part d’ella es va quedar en aquell descampat per sempre. Pensa que, si és cert que les persones tenim ànima, a ella se li va esquinçar aquella nit.

            Es va anar apartant dels amics. Ja no li feien gràcia les seves bromes ximples, no tenia ganes de sortir amb ningú, es malfiava de tothom i aquell secret tan ben guardat va anar creixent com una taca de tinta negra en un paper absorbent. I llavors van venir els marejos matinals i es va adonar que feia temps que no li venia la regla. I la taca es va fer tan gran que li va enfosquir el semblant i el secret va treure el nas.

            Una infermera somrient entra a l’habitació empenyent el llitet de rodes. A dins, una criatura amb els cabells negres i rinxolats com els de la Isabel belluga cames i braços desfent-se de la manteta rosa que la cobreix. Fa un petarrell i plora.

            —Sembla que té gana! Te l’hauries de posar al pit— diu la infermera atansant-li el nadó.

            Però ella, que s’ha girat d’esquena, ni es mira la criatura. No la vol mirar. No vol recordar cap de les tres cares dels seus malsons.

            Els plors de la petita es deixen sentir amb més força i se li claven al cervell, li penetren l’úter, li esgarrapen el cor. Gira el cos per agafar el coixí i tapar-se el cap per deixar de sentir-los, però, de cua d’ull, veu la seva carona enrogida per l’esforç mentre es mossega els punys amb fruïció.

            —És una lluitadora! Duia dues voltes del cordó al coll i mira quina força! —diu la infermera.

            Els pares, immòbils, esperen la reacció de la Isabel.

            —Nena? És una nena?— pregunta la Isabel ja mirant-la directament.

            El seu odi de fa uns instants es va transformant en pena. La infermera diposita la criatura als seus braços de palla amb suavitat i ella l’aguanta sense saber què fer-ne. La nena busca amb desfici la mamella. La Isabel s’obre la camisa de dormir sense esma i la petita comença a xuclar amb fruïció. Ella l’observa i nota com es va tranquil·litzant, la cara se li va tornant més rosada, les xuclades més pausades, però la seva maneta encara s’aferra a la mamella que raja. Xucla la llet tenyida de negre i, mentre xucla, la taca de tinta es va encongint fins que a la Isabel li torna la llum al rostre.