SOFIA

Moments tropicals

Il·lustració de Patro Moreno

Es desperta amb la primera llum de la matinada. Obre els ulls lentament i comença a estirar cames i braços mentre la boca se li obre en un badall sorollós. A la seva esquerra, el cobrellit obert i els llençols arrugats fa estona que han deixat enrere l’escalfor del Francesc. El sent traginar a la cuina arrossegant els peus amunt i avall. L’olor de cafè acabat de fer li penetra els narius i se li endú la mandra d’una revolada. Avui sembla que ja no li fa tant de mal el maluc, pensa mentre busca les sabatilles fent tentines amb els peus descalços. Quan entra a la cuina, dues torrades saltirones i un petó del Francesc li donen el bon dia.

—Has dormit bé aquesta nit? —li pregunta ell posant les dues torrades al plat.

—He dormit com una soca! Feia dies que no descansava tan bé!

—Haurem de fer-ho més sovint, doncs! —diu en Francesc amb un somriure entremaliat i la tassa entre les mans.

La Sofia somriu amb la boca plena rememorant la nit passada i encara se’n fa creus en veure com li ha canviat la vida. Fa una altra queixalada a la torrada i pensa que ha de tornar a anar al dentista perquè cada cop li costa més rosegar les torrades i els fruits secs. Ella, que quan era jove trencava les closques de nous amb les dents! Però quan et fas gran, si no tens un all, tens una ceba.

En acabar d’esmorzar, el Francesc se’n va a comprar el pa i el diari, com fa cada dia d’ençà que es va jubilar, i la Sofia es posa a netejar les verdures pel brou. Avui ve a dinar la seva neta, la Clara, i li agrada molt l’escudella. En farà una bona olla i així se’n podrà endur un tàper cap a casa. La seva filla Mariona i el seu home estan tot el dia treballant i no tenen gaire temps per cuinar i la nena està en edat de créixer. Quan té la carn i les verdures al foc, la Sofia comença a fer la pilota. Obre la nevera per agafar un ou i s’adona que és l’últim que li queda. Agafa el mòbil i truca al Francesc per dir-li que, de tornada, s’aturi a Ca la Paquita i n’hi compri una dotzena, però la musiqueta comença a sonar a la seva habitació. Ja se l’ha tornat a deixar a casa. Tira l’ou a la carn, afegeix la sal amb recança, no fos cas..., el pebre, l’all, el julivert, una llesca de pa sense crosta sucat amb llet desnatada i uns quants pinyons, com li va ensenyar a fer la seva sogra, en pau descansi. Perquè ella no en sabia gens de cuinar quan es va casar. Ho aixafa tot amb la forquilla i nota les punxades al canell. Se la canvia de mà i continua aixafant. L’esquerre no li fa tant de mal com el dret. Avui no podrà fer segons què a ioga. Fa les boletes de pilota i les va tirant a l’olla mentre canta “me importas tú, y tú, y tú y solamente tú, y tú, y tú....”. Abaixa el foc del brou i puja al terrat a estendre la rentadora que ha posat el Francesc a primera hora. Després fa el llit i es prepara la bossa de ioga sense deixar de cantar. Ha canviat el Nat King Cole per Jorge Sepúlveda, “mirando al mar soñé...” . Mira el rellotge. Encara té temps de treure la pols del menjador. Passa el drap per damunt del moble i agafa el marc de fotos. Ella i el Francesc porten un pitet i estan amb la mà alçada i la boca oberta cruspint-se un calçot. Deixa anar una riallada. Ell va fer que la música tornés als seus llavis muts. De vegades pensa que ja no és la mateixa d’abans, que és una altra dona.

Amb el seu primer home tot era diferent. Se l’havia estimat molt, però eren temps difícils. S’havia casat amb dinou anys i de seguida es va quedar embarassada del seu primer fill. Poc després va venir la segona i va ser quan es van adonar que ella es quedava embarassada només amb l’olor. Van posar mesures per no tenir un fill per any, però els preservatius li feien al·lèrgia i van acabar fent la marxa enrere. Ell li deia que no patís, que controlava la situació. Així i tot, ella es va tornar a quedar embarassada i encara van tenir dues relliscades més. Quan feien l’amor no es podia relaxar. Treballaven tots dos a la fàbrica i la sogra, que havia de tenir cura dels nens, els preguntava si s’havien begut l’enteniment.

Havien fet plans, però sovint s’escolaven per l’aigüera. El seu home va deixar la fàbrica i es va embrancar en un parell de negocis que els van deixar amb les butxaques escurades. Després va venir el desencís. Com la flaire del peix podrit es cola per les escletxes i els forats, com la foscor s’apodera de la nit, així va entrar a la seva llar i es va ficar en els seus cossos, enduent-se les paraules, els somriures i les il·lusions.

Durant els sopars, únic moment del dia que seien plegats a taula, la Sofia no suportava les mirades que li adreçaven uns i altres. Mirades esquives dels fills grans que s’adonaven de la situació, mirades inquisitives dels petits que no entenien què carai li passava al papa, mirades reprovatòries de la seva sogra que la feia culpable i mirades lascives del seu home que prometia amb els ulls el que no podia complir amb el que tenia entre les cames. Uns sopars on el porró s’enlairava fins a deixar-lo estabornit damunt la taula.

La Sofia apaga el foc i agafa la bossa de ioga. Fa uns anys que en fa i li va molt bé. Ara ja no pot fer alguna de les postures que diu la professora perquè el maluc se li ressent per culpa de l’artrosi, però encara és força flexible.

Arriba a classe i tothom la saluda amb alegria.

—Bon dia, guapes! —diu ella amb un somriure—. Avui us he dut panellets perquè els tasteu. A veure si us agraden, que els he fet jo.

—Sofia, que ens estàs malacostumant! —responen dues noies alhora.

—Por mi puedes traer todos los pastelitos que quieras, que los haces buenísimos! —diu la Nieves, col·locant l’estora al seu costat.

Quan les alumnes són al seu lloc, la professora diu Namasté i comencen a fer l’adoració al sol. L’olor d’encens i el so de l’aigua brollant, acompanyen els moviments i s’enduen la tristor dels vells records. Lluny queden els anys grisos de joventut, les penúries per arribar a final de mes, les corredisses per anar a la fàbrica i treballar a preu fet. El seu cos s’omple d’energia i es purifica mentre el sol de tardor entra per les àmplies finestres de la sala i juga amb les ombres dels seus cossos.

Un cop acabada la classe, la Sofia i les seves companyes van rient al vestuari. Elles estan deleroses per tastar els seus panellets, que han deixat la sala perfumada de dolçor. Entre queixalades i afalacs, comença a enrojolar-se mentre un volcà en erupció li puja des de l’estómac per explotar-li a la cara. Remena dins la bossa i treu un vano que comença a sacsejar amb energia.

—Què et passa Sofia? Et trobes bé? —li pregunta la Raquel amb les celles arrufades i la boca plena.

—No passa res, maca. Només tinc un moment tropical —respon la Sofia ventant-se mentre s’aparta els cabells de la cara i unes gotetes comencen a baixar-li front avall—. Em passarà de seguida.

—Com ho has dit, això? Moment tropical? —pregunta la Montserrat i esclaten totes a riure.

Quan arriba a casa es troba el Francesc escarxofat al sofà llegint el diari. Ell la mira per damunt de les ulleres de pasta fosca i li regala un somriure.

—Hi ha res interessant a les notícies? —pregunta ella traient la roba bruta de la bossa mentre guarda un sobre a la butxaca, dissimuladament.

—Pots comptar! El mateix de sempre! Mig món que es baralla amb l’altre mig i uns polítics que fan vergonya. Cada cop estem pitjor.

—No ho diguis, això! Que no estem bé nosaltres? —li diu ella passant-li una mà pels cabells platejats, mentre amb l’altra agafa la carta que li crema als dits.

—Nosaltres sí, però el món...

La Sofia entra a la cuina cantant “Yo tengo unos ojos negros, quién me los quiere comprar”, encén el foc perquè s’acabi de fer el brou i es posa el davantal. Comença a preparar la coca i quan la posa al forn puja al terrat a recollir la roba estesa. S’ha girat una mica de vent i una esgarrifança li recorre el cos. Treu el sobre de la butxaca amb recança i l’estripa. Ha passat per la consulta del metge quan tornava de ioga de camí a casa. Treu els fulls del sobre amb les mans tremoloses i els seus ulls pentinen la tinta negra que omple les pàgines de números i lletres indesxifrables cercant els marcadors tumorals. S’oblida de respirar fins que els troba. Inspira profundament i deixa anar l’aire igual que fa a classe de ioga, com fa sempre que pensa que no és possible que sigui tan feliç. L’olor de la roba neta i l’aire fresc s’enduen la por i li tornen la pau que ha trontollat per uns instants.

El Francesc la veu carregada amb la bugada i li diu que hi podria haver anat ell, que després li farà mal el maluc de tant pujar i baixar escales. Però ella el fa callar amb un petó als llavis.

Està traient el pastís del forn quan sona el telèfon del menjador. El Francesc ja ha parat taula. És la Clara, que diu que li sap greu, però que avui no pot venir a dinar perquè ha quedat amb una companya per fer un treball i se’ls ha fet tard, que ja vindrà demà. La Sofia retira un joc de coberts en silenci.

—Aquesta joventut! Només va a la seva! —remuga el Francesc en veure el posat de resignació de la Sofia.

—No passa res, ells tenen les seves coses —respon ella mentre busca el vano dins la butxaca del davantal amb desfici. No entén que li durin tant aquests fogots.

Seuen a dinar mentre planegen el pròxim viatge amb l’Imserso. Des que estan jubilats en fan un parell l’any. A la primavera van al balneari i a la tardor visiten alguna ciutat del país. Ara estan pensant d’anar a Màlaga. Després d’omplir els papers de la sol·licitud, han fet una migdiada curteta i s’han assegut a veure la telenovel·la. Però la Sofia no pot estar-se gaire estona quieta, no ha pogut mai. Només es va aturar el temps en què les menstruacions llargues i abundants la deixaven sense ferro i sense força. Una anèmia que li va durar més de dos anys i la va deixar amb la pell i els ossos. Així que mentre dura la telenovel·la s’ha aixecat tres cops del sofà. La primera vegada ha anat a trucar a la seva cunyada per saber si ja es troba millor de l’operació de galindons. Després ha vingut la seva amiga Ramona per demanar-li si la podia ajudar amb un jersei que li està fent a la seva neta. I la tercera vegada ha anat a buscar les robes noves que s’ha comprat per fer un cobrellit per la Clara. Li encanta el patchwork. El va descobrir quan es va jubilar, ara ja farà cinc anys i d’aleshores ençà, n’ha après un munt i cada vegada s’engresca en feines més complicades. Gaudeix quan veu com van encaixant les peces com si fos un gran trencaclosques, com combinen entre elles i van entreteixint el dibuix amagat. Es meravella i se sorprèn en cada projecte, en veure com uns simples retalls, col·locats de manera estratègica, poden oferir un resultat final tan espectacular.

Al Francesc no li interessa gens el patchwork, però se l’escolta amb interès encara que es perdi el final del capítol. Se l’escolta amb paciència mentre ella li explica el que vol fer, li demana opinió i li ensenya les teles. Un munt de retalls multicolors tallats en formes geomètriques que va distribuint damunt la taula segons la forma i l’estampat. La Clara no en sap res. Serà una sorpresa. Ha procurat triar colors que sap que li agraden i li combinen amb el lila de l’habitació.

Després de sopar, surten a fer una passejada per les rambles, agafats de bracet i parlen de les seves coses: la compra de demà, les visites al metge o el viatge que faran. La Sofia aprofita per dir-li que ha passat per la consulta i que de moment el tumor està controlat.

Al Francesc el va conèixer quan ja feia set anys que era vídua i començava a recuperar pes, un cop va deixar de sagnar per sempre. Anaven a ballar els diumenges i es van anar enamorant a poc a poc. Va ser un enamorament sense presses, que va anar despertant en la Sofia uns sentiments durant molt temps adormits. Primer només van ser un parell de balls, però cada diumenge ballaven més estona plegats fins que el Francesc va deixar de ballar amb les altres vídues per ballar només amb ella. A ritme de tango, pasdoble i txa-txa-txa, es van anar enllaçant les seves vides sense adonar-se’n. Les hores amb el Francesc li passaven volant, la feia sentir jove, amb ganes de fer coses, se sentia important i, per primer cop en molt de temps, es va trobar parlant del que sentia i el que pensava ella i només ella. No era la Sofia, la dona d’un alcohòlic, la mare de cinc criatures, la jove d’una sogra que no va saber sobreviure al seu fill. Per primer cop en molts anys era la Sofia en majúscules. Perquè al Francesc li importava ella i només ella.

El seu primer viatge va ser a la ciutat de l’amor. La Sofia no se’n sabia avenir. Li semblava que vivia la vida d’una altra persona, que es trobava enmig d’un somni del qual es despertaria en qualsevol moment. Però els anys anaven passant i els somnis que havia tingut amb el primer marit, es feien realitat amb el Francesc. Alguna cosa li havia ensenyat la vida.

Només de tant en tant apareixia un petit núvol que enterbolia els pensaments de la Sofia. Era quan arribaven els resultats de les proves mèdiques que marcaven l’evolució del petit tumor que s’havia instal·lat en el pulmó esquerre del Francesc.

Quan es fica al llit, ell ja l’espera amb la pomada pel dolor. S’estira de bocaterrosa i ell li fa un massatge al maluc, que ja li torna a fer la guitza. Nota les seves mans fortes i rasposes dels anys de treball dur, però no li fa nosa. Li donen seguretat i caliu. Es gira i el troba mirant-la amb ulls de desig.

—Vols un moment tropical o et fa massa mal el maluc? —xiuxiueja.

  Ella obre el calaix de la tauleta de nit i li allarga el tub de lubricant amb una mirada de complicitat. No sap quant de temps durarà això, però pensa aprofitar-ho al màxim.

És de nit. La claror de la lluna plena il·lumina els seus cossos gastats i adolorits que s’uneixen amb l’abraçada. Tot està tranquil, només el so dels roncs del Francesc bressolen el seu son.