AMINA

La dona pura

Il·lustració de Patro Moreno

Feia una nit estelada i l’Amina contemplava el cel des del seu jaç. No podia agafar el son malgrat que estava força cansada. Encara no havia arribat l’època de les pluges i cada dia havia d’anar amb la seva mare i les altres dones a buscar aigua. El seu poblet estava a cinc quilòmetres del pou més proper i alguns dies feien tres viatges per a dur aquelles gotetes d’or que els aixafava el cap i els feia trontollar el coll.

Tancava els ulls i els premia amb força intentant pensar en coses boniques, com li deia la mare quan tenia por, però tot era inútil. No podia deixar de cavil·lar en la festa de dissabte. Tot el poble estava revolucionat organitzant-ne els preparatius. Duraria el dia sencer i les dones anaven atabalades amunt i avall cuinant i disposant els vestits de les protagonistes.

—Has d’estar contenta. Ha arribat el moment de demostrar que ja ets tota una doneta. Sé que seràs molt valenta —li deia la mare—, però ella només tenia ganes de fugir amb un d’aquells estels que la captivaven i que semblava que li fessin l’ullet des del firmament.

—Tot això, ho fem pel teu bé. Que allò és brut. Està ple de cucs i s’ha de treure. No veus que si no cap home no voldrà casar-se amb tu? —intentava convèncer-la l’àvia—. Que no ho saps, que la dona que no va neta torna impotent el marit i pareix nens morts?

Ella no s’acabava de creure aquestes coses, però sabia que, si no estava plenament neta quan li vingués la lluna roja, no li deixarien manipular l’aigua i la seva família la necessitava.

La vella fetillera que havia de practicar l’acte havia nascut a Mali i s’havia dedicat a això des que era jove. Havia après l’ofici de la seva mare, com la mare ho havia fet de l’àvia, i ja feia molts anys que anava pels pobles oferint els seus serveis. Tot i saber que una llei condemnava les seves pràctiques i que es podia enfrontar a penes de fins a tres anys de presó, la vella deia que calia mantenir les tradicions i que ella no sabia fer altra cosa que el que li havien ensenyat.

El ritu d’iniciació, que havia de convertir en dones pures sis nenes d’entre sis i deu anys, va començar a les deu del matí. Les dones es van reunir per a celebrar la cerimònia entre rialles i murmuris. No s’albirava cap presència masculina.

Les més joves van portar les nenes a una habitació fosca i les hi van deixar nues. Dues dones més madures van entrar i es van endur l’Umu. Moments després, els seus xiscles esgarrifosos van eclipsar les veus i els sorolls de la traginada festiva i l’Amina va notar una fluixesa a les cames i unes urpes grans i afilades que la retorçaven per dins. Sentia els batecs del cor a les temples cada cop més accelerats i l’aire no li arribava bé als pulmons.

Ella va ser la següent. Li van tapar els ulls amb un mocador florejat i la van agafar entre quatre dones. La van fer estirar boca amunt i la van immobilitzar amb les cames obertes, mentre la vella netejava, amb un drap tacat de roig, la fulla d’afaitar que acabava d’utilitzar amb l’Umu. El pànic s’havia apoderat de l’Amina, que notava com el seu cos tremolava de cap a peus com si l’hagués posseït un mal esperit.

—Deixeu-me anar! No vull! Nooo! —cridava amb totes les seves forces i intentava desfer-se d’aquelles mans que la fixaven a la taula mentre les llàgrimes quedaven presoneres en les flors del mocador.

—Mareee! Mareee! Ajuda’m, si us plau! No deixis que m’ho facin! Mareeeeeee! —xisclava fins a destrossar-se les cordes vocals.

  Una de les dones se li va asseure damunt el pit i li va entaforar un drap aspre i pudent a dins la boca. La fulla d’afaitar es va clavar a la carn de la nena, que va sentir com si mil serps verinoses la piquessin alhora. Imaginava aquelles dents mossegant-la en la seva part més íntima i notava el verí penetrant-li fins a les entranyes. En segons, el verí s’escampà arreu i l’Amina va deixar de lluitar.

Quan va acabar, la vella li va posar un ungüent damunt la ferida en carn viva. Podia sentir la flaire pudent d’aquella barreja d’herbes, llet, ous i fems que li removien l’estómac i li feien venir basques. Amb cada basca, el drap s’endinsava una mica més dins el coll. I va deixar de lluitar. El so de les dones que cantaven i ballaven al seu voltant es va anar fent cada cop més feble.

L’Amina es va despertar hores després entresuada i adolorida, amb ganes d’anar al lavabo. Les altres nenes encara dormien. Tenien la cara contreta i alguna gemegava. Va sortir fent tentines de la cabana i es va ajupir en un racó. Quan va intentar orinar va comprovar horroritzada que el líquid li produïa una coïssor i un dolor agut sobre la ferida que no deixava de sagnar. Li costava mantenir-se dempeus, les cames li defallien i el cap semblava que li anés a explotar.

Tres setmanes després, l’Amina jeia sola en una estança fosca i freda. L’havien apartat de les altres nenes quan es van adonar que no millorava. Les hemorràgies l’havien afeblit molt, la ferida se li havia infectat i la febre era constant.

La sirena va ressonar a tot l’edifici i els ulls negres de la Salama, que s’havien perdut en els giravolts del pensament, començaren l’escrutini diari recuperant l’endreç. Moments després, el carrer s’omplia de converses i rialles de la canalla que sortia de l’escola i començava les vacances d’estiu.

Va veure la Muchira, que la saludava amb la mà i s’apropava xerrant alegrement amb la Laia. Uns cinquanta metres més amunt, la Sahirah caminava apressadament i seriosa en la seva direcció. No li costava gaire albirar les seves filles entre aquella munió de caps amb cabelleres exultants que voleiaven al vent sense restricció.

De camí cap a casa, les petites no deixaven de xerrar mentre la Sahirah, al seu costat, no deia un sol mot. La Salama sentia les paraules de la Muchira, que se li clavaven al cor com navalles afilades. No suportava la seva alegria.

—Tinc tantes ganes de conèixer la meva família! Diu el pare que té dotze germans i nosaltres tenim més de cent cosins allà. T’ho imagines, Laia? —deia il·lusionada la Muchira.

—Ostres, nena! Quina passada! Ja et podràs aprendre tots els noms? —va preguntar la Laia amb els ulls esbatanats, i totes dues van esclatar a riure.

 A casa ja feia dies que preparaven el viatge a Egipte, la terra que havien deixat enrere tretze anys abans, seguint un amic de l’home de la Salama que li havia trobat una feina a Girona. Primer se sentia molt estranya en aquella terra on les dones no s’avergonyien per res i s’atrevien a contradir el marit, però les feines d’ell havien anat millorant i, quan van tenir les nenes, algunes dones del veïnat li havien obert les portes i l’havien ajudat. Ara s’havia acostumat a moure’s entre la gent sense sentir-se vigilada, jutjada, i no tenia gens de ganes de tornar a la seva terra.

Però no era per això que la Salama havia estat defugint aquest viatge des de feia temps; un viatge que el seu home ja li havia proposat quan les nenes eren més petites i que ara reclamava de manera insistent.

  —No podem esperar més. La Sahirah aviat serà dona i la Muchira cada cop sembla més europea —li recriminava—. Han de conèixer la seva família, saber quines són les seves arrels, les seves tradicions...

—Podem fer-ho sense que les nenes hagin de passar per això. No veus que no els fa cap bé? —somicava la Salama amb llàgrimes als ulls.

—Però que sents el que dius? Vols renegar de les nostres creences? Vols condemnar-nos a tots? Totes les dones de la meva família ho han fet i les meves filles ho faran! I el meu deure com a pare és vetllar perquè així sigui.

Estava convençuda que se sentia pressionat pels seus i, malgrat les seves súpliques, sabia per avançat que tenia la batalla perduda. Els anys passats a Girona en contacte amb una cultura més oberta no havien servit per moure ni un mil·límetre les seves conviccions. Tot estava decidit: ell s’havia posat en contacte amb els seus familiars: ho faria una doctora egípcia, amb anestèsia local, en un hospital del Caire.

La Muchira i la Laia es van acomiadar al portal de casa amb una forta abraçada i la promesa d’escriure’s durant les vacances. L’alegria de la nena la cremava per dins. Volia explicar-li què li esperava a Egipte, però el seu home li ho havia prohibit. Li havia dit que ja tindrien temps d’explicar-los-ho tot quan fossin allà.

Mentre la Salama recollia les últimes coses i preparava el sopar, no deixava de reviure la seva pròpia infibulació. Els records se li amuntegaven a la ment i pensava en el dia del seu casament, quan el seu marit l’havia volgut penetrar per consumar el matrimoni. Una ganyota de dolor li va creuar la cara i va notar una tibantor a les entranyes mentre premia amb força el ganivet de tallar verdures. Ell ho havia estat intentant durant més d’una hora i finalment li havia hagut de fer un tall amb un ganivet. Va acabar de trossejar la pastanaga amb força i la va tirar al pot amb les altres verdures. El dolor que va sentir llavors es va anar repetint cada vegada que ell la posseïa fins que la ferida va anar cicatritzant. Ara ja no li feia tant de mal quan s’allitaven, però no havia entès mai que algunes dones poguessin sentir-ne plaer. Sovint desitjava que el seu home tornés a casa tan cansat que no tingués ganes de tocar-la, la qual cosa passava poques vegades. Llavors s’entregava com aquell qui fa una ofrena als déus. Sabia que era el seu amo i que el seu cos li pertanyia.

L’home de la Salama estava carregant les maletes al cotxe i la Muchira l’ajudava cosint-lo a preguntes sobre Egipte. La Salama va pensar que les nenes no l’hi perdonarien mai. Feia estona que no veia la Sahirah. Des que havien arribat de l’escola que s’havia tancat a la seva habitació i no n’havia sortit. Estava segura que n’hi passava alguna. La va trobar estirada al llit amb els cascos posats pel damunt del mocador i la cara pàl·lida.

—Què tens, Sahirah? Que no et trobes bé?

—Mare, jo... Les amigues em deien... Us vaig sentir... a tu i al pare... i jo tenia por. La meva tutora diu... Oh, mare! Què he fet? —La Sahirah se li abraçava fortament i plorava desconsoladament.

L’olor de les verdures cuites es va escampar per tota la casa mentre intentava consolar-la.

—Au, va! No hi pensis més! Renta’t la cara i surt a menjar. El teu pare vol marxar després de sopar.

Estaven entaulats quan va sonar el timbre de la porta. La Muchira va anar a obrir corrents i va tornar amb la cara espantada i la veu tremolosa.

—Pare, una parella de mossos pregunta per tu.

A quatre mil cinc-cents vuitanta-quatre quilòmetres de distància, el cel es tenyia de roig i l’Amina passava a formar part dels estels que tant i tant l’havien seduït.