RUT

Princesa

Il·lustració de Patro Moreno

Es corda la vamba esquerra, que l’ha fet entrebancar. Esbufega. L’aire és fred i les fulles dels arbres encara són humides per la rosada del matí. El camí és una mica tortuós i les pedres cada cop li fan més nosa. S’alça per continuar la ruta, però els peus no la segueixen. Té el cos adolorit, però ha de continuar, ara no pot parar. Només li manquen tres quilòmetres. Es col·loca bé els auriculars i tria una música més animada. No veu el sol que comença a enfilar-se per damunt de la muntanya, no sent l’olor de la terra mullada, ni nota les gotes de rosada que li cauen al damunt quan passa per sota els arbres. Tampoc s’adona que la tardor ha tenyit el bosc de tons grocs, marrons i vermells i que el rierol arrossega més aigua que de costum després de les últimes pluges.

            Travessa el rierol saltant per damunt les pedres i voreja els camps de presseguers (64) fins a arribar a la font de Can Riera. S’atura a veure una mica d’aigua, però s’ho repensa i continua endavant, gairebé arrossegant els peus. Deixa els camps enrere i enfila per un dels carrers secundaris del poble camí de l’institut. Les botigues encara estan tancades i els vidres dels aparadors llueixen amenaçadors. Només el cafè de la cantonada és ple de gent que carrega piles per anar a treballar. Al costat de la finestra, un home que s’està menjant un croissant (450) amb un cafè amb llet (69), se la queda mirant.

            Quan arriba a les escales de l’Institut es deixa caure al segon esglaó per recuperar l’alè. Té el cos vinclat endavant i s’aguanta el cap amb les mans. Alguns companys de classe li passen pel costat sense mirar-la, discutint sobre les preguntes que entraran en l’examen de mates. S’aixeca agafant-se a la barana i es dirigeix a la seva taquilla per canviar-se de roba abans no comenci la classe.

            Al lavabo, dues alumnes de quart parlen de nois mentre es pinten els ulls, se la miren de reüll per damunt l’espatlla i arrufen el nas. La Rut abaixa la mirada i s’esmuny en un dels lavabos buits. Tot i que sempre defuig els miralls, se li escapa una llambregada i capta la seva imatge per uns segons. Sent com se li regira l’estómac i les llàgrimes se li acumulen sota les parpelles. No sap quan es va començar a transformar, a acumular greix com una porca, no recorda quan ell va deixar de dir-li “Princesa”. Es vesteix com pot i s’afanya cap a la seva aula tot just quan el professor d’Història està copiant unes frases a la pissarra. Avui s’ha entretingut massa. Quan arriba amb la classe començada tothom se la mira. Alguns companys xiuxiuegen.

            Seu al seu lloc amb una ganyota de dolor i la mà a la panxa. Amb l’esquena corbada damunt la taula i el cap repenjat a la mà esquerra, la Rut comença a dibuixar sanefes al voltant de les parrafades del llibre de text. Una esgarrifança li recorre tot el cos i s’estira les mànigues del jersei, encongint-se una mica més. Ja no sap què carai fer per treure’s aquest fred del damunt. 

Es passa la classe submergida entre els guixots de bolígraf fins que la companya del costat li dona un cop de colze. Alça els ulls del full i descobreix un munt de mirades que l’observen, fins i tot la del professor, que té el front arrugat, i s’atansa cap a ella.

—Rut, que no em sents? Et trobes bé? Estàs una mica pàl·lida —li pregunta.

—Només estava distreta —respon amb un fil de veu intentant amagar la llibreta. Per sort sona el timbre de canvi de classe i ella s’afanya a recollir les coses.

És al costat de la porta quan sent la veu del professor que la crida.

—Rut, si us plau, et pots quedar un moment? —li diu, i fa veure que recull la taula fins que l’aula es queda buida—. Fa dies que vull parlar amb tu.

—...

—Últimament, et distreus molt a classe i les teves notes són cada vegada més baixes. Et passa alguna cosa? —li pregunta buscant-li la mirada amb els seus ulls miops i agafant-la pel braç.

 —No, no em passa res! —es deixa anar d’una estrebada. —Ja t’he dit que no em passa res! M’esforço tot el que puc i, si no ho faig millor, és perquè no en sé més! —respon defugint la mirada i amb la cara tensa.

—No és un retret, Rut. Vull que sàpigues que pots comptar amb mi. Em preocupa aquest canvi dels darrers mesos. Tu sempre has tret molt bones notes i t’has interessat pels estudis. Has d’entendre que, si continues així, hauré de parlar amb els teus pares.

La Rut nota com se li encenen les galtes. Però es pot saber què vol aquest ara? Per què es posa tan pesat? Creu que la calmarà amb aquesta veu tan melosa, aquest idiota? Que la deixi en pau, collons!

—Així és com em vols ajudar? No necessito la teva ajuda, gràcies! —alça la veu amb llàgrimes als ulls, es gira d’una revolada i surt per la porta que tanca d’un cop.

A l’hora de dinar seu en una taula de la cafeteria de l’institut amb una ampolla d’aigua, un got amb dos glaçons i la carmanyola que li ha preparat la mare. Avui li ha posat espaguetis sense salsa (358), només un rajolí d’oli d’oliva (40). Comença a caragolar un parell d’espaguetis amb la forquilla i no para de pensar en la conversa que ha tingut amb el profe d’Història, aquell bocamoll que fica el nas on no el demanen. Només falta que digui als pares que no li van bé els estudis. Aquesta nit farà colzes per l’examen de mates de demà a veure si pot millorar una mica la nota. Però és que quan arriba a casa no té ganes de res. Ja intenta estudiar, ja, però li costa concentrar-se. Comença a llegir i, quan arriba al final de la pàgina, s’adona que no s’ha assabentat de res. L’altre dia veia les lletres borroses i tot. I és que quan s’estira al llit a estudiar, després de fer les flexions, està tan cansada...

S’ha estat un quart d’hora remenant la pasta fins que n’ha fet un bon embolic (354), (102), (315). No suporta la cafeteria (665), (82). L’olor del menjar li regira l’estómac (414), (544), (102), (45). Ha begut un glop d’aigua directament de l’ampolla, s’ha posat un glaçó a la boca i ha tirat tota la resta a la brossa. El fred del glaçó li congela la llengua i els llavis. Nota l’aigua freda que li regalima coll avall i li apaga el foc que li bull dins la panxa.

La tarda se li ha fet molt feixuga. Cada cop li costa més aguantar els discursos soporífers dels professors. I a sobre la Laura i la Jana, abans amigues inseparables, s’han passat tota la tarda parlant de la pel·lícula que aniran a veure aquest dissabte. Sembla que no sàpiguen fer res més que anar al cinema a ficar-se fins al cul de crispetes (592). Ara, estirada damunt el cobrellit estampat amb tons roses, sobre els coixins i envoltada de peluixos, es posa el portàtil a la falda i visita algunes pàgines web que la reconforten. La que més li agrada és la d’una bloguera que es diu Anna i sempre hi penja consells per ajudar a les noies com ella a aconseguir els objectius. També hi penja fotos de noies modèliques, princeses de porcellana, per motivar-les. Ella té a l’habitació un parell de pòsters, de la Keira Knightley i de l’Angelina Jolie, enganxats amb cinta adhesiva darrere la porta perquè la seva mare no els hi va deixar clavar a la paret lila.

Quan la Rut és a casa sempre es tanca a l’habitació. Està farta que els seus pares la controlin i no la deixin entrar a la cuina. És el seu refugi. L’únic lloc on no se sent espiada, jutjada o recriminada. Deixa el portàtil damunt l’escriptori de fusta blanca al costat del munt de llibres que s’ha de llegir aquest trimestre. Agafa un àlbum de fotos de l’estanteria del costat i passa els dits pel dibuix de la portada. És la princesa Aurora, la bella dorment, amb un vestit de color rosa i una cabellera rossa rinxolada. L’obre amb nostàlgia i comença a passar les pàgines a poc a poc, recreant-se en cada imatge. Són les fotos del seu viatge a Disneyland París. Ella tenia cinc anys i va ser un dels millors viatges que recorda. S’atura en una imatge. El seu pare la du a collibè mentre ella es menja un gelat de maduixa enfundada en un preciós vestit de princesa Disney. Al darrere, s’alça el castell rosa, blau i daurat de conte de fades. Les seves punxes retallen un cel d’un blau enlluernador.

—Rut, el sopar és a taula! —la crida la mare des del menjador.

Ella torna l’àlbum al seu lloc i es pessiga les galtes. Mentre baixa les escales sent l’olor de truita d’espinacs (230). A taula fa un somriure forçat i contesta amb monosíl·labs a les preguntes sobre com li ha anat el dia, mentre va tallant la truita a trossets petits. Se’n posa un a la boca (10) i n’aparta alguns cap als extrems del plat. Mastega a poc a poc, però se li fa una bola.

—Vaig a buscar l’aigua de la nevera —diu la Rut tirant la cadira enrere.

— Seu, Rut! Ja hi vaig jo. —diu la mare posant-se dreta d’un bot.

— Ja n’estic farta! Deixeu-me en pau d’una vegada!

La Rut desapareix escales amunt, fa cinquanta flexions, es fica dins la dutxa d’aigua freda i nota com se li estimula la circulació. Sota l’aigua, fa veure que no sent la veu de la mare que li prega que vagi a menjar alguna cosa.

Surt nua i s’atura davant la bàscula amb els braços als costats i els punys tancats. Els peus no li paren quiets. S’està allà, sense atrevir-se a enfilar-s’hi, fins que comença a notar el fred. Segur que s’ha engreixat. Agafa empenta, aixeca un peu, però el torna a deixar a terra. Els peus li tornen a ballar. Al cap d’una estona, fa una passa i posa el peu dret damunt la bàscula. Ha tancat els ulls i, sense obrir-los, puja el peu esquerre. S’omple de valor, fa una respiració profunda i obre els ulls.

Amb el pijama posat, decideix baixar a disculpar-se amb els seus pares. Sap que es preocupen per ella, que se l’estimen, que no es hi hauria de parlar així, que es mereixerien tenir una filla millor. Els sent xiuxiuejar a la saleta. La mare està plorant i el pare la consola. Caram, sí que li ha dolgut! Li farà un petó i tot arreglat! Però què diuen? De què parlen? Ingressar-la? Aquesta situació no pot continuar? Quina situació? A ella no li passa res, només està grassa! I això ho arreglarà en poc temps. Ho està aconseguint, està aconseguint tornar a ser una princesa, com li agrada al seu pare, igual que quan era petita i se l’enfilava al clatell, quan l’anava a veure cada nit per omplir-la de petons, quan li deia que sempre seria la seva princesa. De fet, ja fa mesos que no menstrua i avui ha perdut 150 grams més. Només li cal una mica més de temps, una mica més d’esforç. Però que diu la mama? Que ha trobat el seu amagatall? Que li ha tafanejat l’ordinador? No s’ho pot creure!

 —Demà mateix truco a l’hospital. Això ja fa massa temps que dura. Sense ajut no ens en sortirem. És el millor que podem fer —sent la veu del seu pare, que ja ha pres la decisió.

Torna a la seva habitació de puntetes. S’enfila a la cadira i treu la motxilla de l’altell. Una bossa amb menjar podrit cau a terra. Està plena de bocins que ha pogut escatimar d’aquí i d’allà quan els pares han abaixat la guàrdia durant els darrers dies. El cap li comença a rodolar i està a punt de perdre l’equilibri. Seu a la cadira amb la motxilla a la mà i es queda quieta fins que els objectes de l’habitació es deixen de bellugar. Comença a embotir-hi roba sense parar atenció fins que no hi cap ni una peça més i tensa els cordills per tancar-la, però se li escapen de les mans. La força l’ha abandonat, els seus dits maldestres no són capaços de fer un nus senzill. Seu a terra, al costat de la motxilla que mai ha estrenat, i repenja l’esquena al llit. Li van regalar fa tres anys, pel seu aniversari, quan planejava fer excursions a la muntanya amb les seves amigues, que ja no té.

Obre el calaix de la tauleta de nit i agafa una capseta de llauna amb els seus estalvis. Busca la fotografia d’abans a l’àlbum de fotos i la guarda en una butxaca de la motxilla. Després treu el vestit de princesa Disney que encara guarda al seu armari i s’estira al llit, abraçada al vestit. El cor li batega molt de pressa. Li manca la respiració. Necessita tranquil·litzar-se. S’esperarà que tots dormin i se n’anirà. Marxarà ben lluny on ningú la controli, ni li digui el que ha de fer. On pugui acabar el que ha començat. Els ulls se li tanquen. El cor se li ha desbocat. Està tan cansada... Ara mateix s’adormiria, però millor que no ho faci. Només ha d’esperar una mica per tenir el camí lliure. Haurà de deixar el mòbil perquè no la puguin localitzar. Però primer dormirà una mica, només fins que ells s’adormin. El cap li comença a rodar altra vegada. Està tan cansada... tant... Ara necessita dormir...  només una mica... una mica de res... fins que el cor s’assereni... fins que recuperi l’alè... només una mica... una mi...