ALBA

Desig

Il·lustració de Patro Moreno

La ciutat dorm sota un cel ple d’estels i una lluna que d’aquí a pocs dies es deixarà veure sencera. El silenci de la nit contrasta amb el bullici que ha viscut tan sols fa unes hores. Les finestres de les cases es van apagant de mica en mica fins que només en queda una, al quart pis de l’edifici blau i gris del carrer Major. A l’Alba li agrada aquesta estona, quan els nens ja dormen i el Roger se’n va a llegir al llit. Neteja la cuina, endreça el menjador, prepara les motxilles per a l’endemà, cus algun botó o escurça un pantaló. Ho fa sense pressa, fins i tot procura allargar-ho una mica perquè és l’únic moment del dia en què pot pensar en les seves coses. Gaudeix d’aquesta estona de soledat i silenci en què pot escoltar el seu cor, els seus pensaments, sovint amagats entre el brogit dels dies.  Dona una ullada cap a la seva habitació i veu que està a les fosques. Pensa que, amb una mica de sort, el Roger ja haurà agafat el son quan ella es fiqui al llit.

            Són les dues passades quan apaga els llums, després de passar per les habitacions dels seus fills i controlar que tots dormin plàcidament. Després de recollir de terra el llibre d’aventures que llegeix el Jordi, el seu fill gran; d’acotxar la Nora, que no para de bellugar-se mentre dorm; de ficar al Marc a dins del seu llit, que s’ha adormit al llit de la Joana; d’apagar el llum de la tauleta del Nil, que té por de la foscor; després de comprovar que a la petita Mel no li ha tornat a pujar la febre.

Es treu les sabatilles i camina a les fosques cap a la seva habitació mesurant cada passa que dona, procurant no arrencar cap cruixit al parquet flotant ni cap grinyol a la porta de l’habitació. Camina controlant la respiració per no fer soroll. Quan arriba al costat del llit agafa el llençol amb les puntes dels dits, l’aixeca amb delicadesa i s’hi fica a sota amb sigil. Avui està especialment cansada. Ha tingut un dia dur a la feina i després ha estat hores esperant que l’atengués el pediatre. Els nens s’han posat nerviosos a la consulta i ella ja no sabia què fer per calmar-los. La pròxima vegada li dirà al Roger que l’acompanyi.

S’estira al llit de costat, d’esquena al marit, i respira alleujada. Hauria de dormir més, pensa, com cada nit, mentre se li tanquen els ulls. Es deixa anar mentre la venç la son i creu que avui ho ha aconseguit quan la veu melosa sona a les seves espatlles.

  —Ja era hora que vinguessis! —li diu el Roger, passant-li el braç pel damunt i arrapant-se-li al cos com una paparra.

—Tenia feina! —li contesta intentant dissimular el mal humor que li provoca el seu fracàs. 

—Ummm, quina oloreta més bona que fas! Vine cap aquí! —diu ell, que ja s’ha espavilat, mentre amb les mans li comença a recórrer tot el cos.

L’Alba sap que no té escapatòria. El Roger li agafa el mugró i li prem els pits adolorits mentre la petoneja per tot arreu. Ella té ganes de desfer-se de l’abraçada i respirar, especialment avui, perquè sap el que vindrà després, però l’abraça i es deixa fer. Hauria d’estar contenta, el Roger l’estima amb bogeria i ella també se l’estima a ell, però el mal humor la guanya. Que no veu que ja no pot més, que quan està tan cansada no en té ganes, que necessita dormir com l’aire que respira? Li podria dir que no, n’és conscient, però també sap que, si ho fa, ell s’ho prendrà malament i començarà amb la cantarella de sempre: que si no l’estima prou, que al final se n’haurà de buscar una altra, que ell té les seves necessitats... I després li tocarà aguantar males cares i el seu mal humor durant dies.

Així que es deixa portar per la dansa sexual i fa el que toca, sense ganes, però afanyant-se per donar-li plaer. S’hi escarrassa perquè l’estona passi de pressa. Pensa que, amb una mica de sort, farà que es corri abans de penetrar-la. Però ell aguanta i no en té prou en rebre plaer, vol que ella també en senti i el busca en tots i cadascun dels racons del seu cos cansat i adolorit. I l’Alba s’esforça a sentir, implora un plaer que no arriba. Només la culpa fa acte de presència. La culpa de no ser capaç d’oferir-li el que necessita, la culpa de no ser prou forta, prou valenta per dir el que pensa. No pot evitar les ganyotes de dolor cada cop que ell li rebrega el pit o quan la munta i li prem l’ovari esquerre mentre li xiuxiueja que l’estima molt. Justament avui està ovulant. No necessita cap calendari per saber-ho, el seu cos ja s’encarrega d’avisar-la.

Finalment, es rendeix i comença a fingir un orgasme que no sent fins que el seu home es buida dins seu i s’adorm tranquil. Ella s’arrauleix a la punta del llit i busca una mica de consol en la lluna creixent que se la mira des de la finestra. Sap del cert que a partir de demà haurà de començar a utilitzar les seves tàctiques per a no augmentar la família. Amb sis fills en té prou i ella encara és molt jove, però el Roger no en vol sentir a parlar de mètodes anticonceptius. Així que haurà de fer-ho sola. Baixarà les escales des del quart pis, saltant, durant els pròxims dies. Ho farà cada vegada que surti al carrer, ho farà amb fruïció, amb ganes, amb el desig que no troba quan ha de fer l’amor amb el seu home. Ho farà fins que torni a estar de pintors, fins a estar-ne segura. Ho farà malgrat el cansament que acumula, encara que la seva ànima cremi a l’infern, tot i ser conscient que no sempre resulta, tot i saber que en l’últim embaràs aquesta tàctica no li va funcionar.