BETH

Bifurcació

Il·lustració de Patro Moreno

El cruixir de les fulles resseques sota els peus i els espetecs dels branquillons en partir-se delaten els seus moviments i la seva ubicació dins del bosc. La samarreta de color corall fosforescent tampoc ajuda gaire al camuflatge. Ni el piular alegre dels ocells entre el boscatge no apaivaga la trencadissa eixordadora del fullam que s’esmicola amb les seves passes fins a  fondre’s amb la terra humida que cobreix. Com pot ser que tot li surti a l’inrevés? El primer cop que ella i el Ferran surten sols des que va parir.

Han quedat amb una parella d’amics per passar el cap de setmana en una casa rural a la Garrotxa. Però ahir la sortida ja s’havia començat a torçar des del primer moment. El que havia de ser una hora i mitja de camí fins a la casa, es va convertir en un trajecte de quatre hores de cursa desesperada per començar el cap de setmana. Semblava que tots els diumengers s’havien posat d’acord en sortir a la mateixa hora i competien per arribar el primer a la seva destinació. Quan finalment va albirar la masia del segle XVII al final del camí de sorra, tenia l’estómac tan regirat que va fer aturar el cotxe per buidar-lo.

El mas es troba en el cor de la Vall d’en Bas envoltat de boscos, prats i camps de cultiu. Així que, un cop instal·lats a les habitacions, van sortir a inspeccionar el terreny. El sol començava a amagar-se rere les muntanyes i tenyia el cel de roig. La puresa de l’aire que li entrava als pulmons i el silenci, només interromput per les seves veus, gairebé li feien mal. Aquella pressió que se li havia instal·lat al pit no la deixava respirar, i panteixava com una vella caminant darrere els amics. Quant feia que no havien fet una sortida a la muntanya? Tres anys? L’última excursió que recordava havien intentat pujar al Pedraforca. Havien arribat fins a El Coll d’en Verdet, però no es van veure amb cor de fer la grimpada final. Mesos més tard s’havia quedat embarassada del Roc i s’havien acabat les sortides. Ara el seu fill ja té dos anys i el Ferran l’ha convençut per deixar-lo amb els avis. Però per què sent aquest ofec? És que ja no tolera l’aire pur de les muntanyes, acostumada a moure’s entre la contaminació de la gran ciutat? Anit es va fer fosc de seguida i la fresca dels vespres de tardor els va fer tornar a la masia, on els esperava un plat d’escudella barrejada deliciosa.

L’habitació és senzilla, però confortable i la Beth ha dormit d’una tirada després de fer l’amor amb el Ferran sense interrupcions, sense patir per si despertaven el Roc amb els seus gemecs passionals. Això sí, després de parlar durant més de mitja hora amb la seva mare per assegurar-se que el seu fill estava bé i que no la trobava a faltar massa. 

Aquest matí, després d’un esmorzar força potent amb torrades, mantega, melmelada i un gran vas de cafè amb llet, han començat la caminada cap al Mirador, tots molt animats, sobretot el Ferran, que des que van sortir de casa sembla un adolescent. Està tot el dia fent criaturades i amb una energia que la Beth no li ha vist des de fa temps. Ella, en canvi, encara no havia fet ni mitja pujada que ja estava cansada. No ha pogut seguir el ritme del grup, que l’ha animat tota l’estona fent-li brometes que encara li han fet la pujada més feixuga. El Ferran ha anat al davant tot el camí, xerrant pels descosits i fent un crit cada cop que descobria la marca groga que els indicava que anaven pel camí correcte. No semblava que notés el desnivell que han fet en poca estona, ni ha mostrat cap preocupació perquè ella anés a marxes forçades. En canvi, la Beth no ha dit gairebé res en tot el camí. S’ha passat el matí mirant si tenia algun missatge al mòbil. No tenia ganes de parlar, li molestava la xerrameca del seu home, i la motxilla li pesava cada cop més. Semblava que hi portés pedres en comptes de l’ampolla d’aigua i els fruits secs. Sort que quan han arribat al Salt de Sallent s’han aturat al rierol a fer un mos i a gaudir de les vistes. En aquest punt, no ha pogut resistir més i ha trucat a la mare per saber què feia el Roc. Quan ha penjat, ha vist que el Ferran li feia un comentari al seu amic donant un cop de peu a un branquilló, seriós, amb el front arrugat. Però li ha passat de seguida i ha començat a fer el pallasso al costat del marge relliscós.

Després han anat cap a l’ermita de Sta. Magdalena i han baixat fins al mirador. Al seu davant, les muntanyes de l’Alta Garrotxa, la vall d’Olot i la Vall d’en Bas; a l’esquerra,  el Puigmal; a l’horitzó, el Canigó; a la dreta, el volcà del Croscat. La vista panoràmica era espectacular. L’olor de bosc i de terra mullada, la combinació de colors, el silenci de la muntanya..., li han despertat les ganes de convertir-se en falcó. D’estendre les ales i llançar-se al buit fins a arribar a la vall més fosca i profunda, i després enlairar-se per damunt la fageda i sobrevolar el volcà adormit i despertar-lo, i fugir de les llàgrimes de foc per refrescar-se en les aigües del Salt de Sallent, i continuar pujant, travessar els núvols que començaven a formar-se sobre els seus caps i arribar fins al cim més alt que es pogués albirar.

Feia gairebé quatre hores que caminaven quan ha notat la humitat entre les cames. Ha pensat que potser se li ha escapat el pipi quan ha anat a parar de cul per terra. Ha estat mentre baixaven pel camí serpentejant i relliscós a l'inici del tram per la fageda. Ja feia estona que s’aguantava.

Ara, camina sota els faigs alts i esvelts, i s’endinsa en el bosc màgic que l’espera en silenci. Intenta allunyar-se una mica més del grup sota l’esguard de les fulles a punt de caure. De tant en tant, una es deixa anar de la branca fent un petit  cruixit i es gronxa a poc a poc fins que arriba a terra. Els arbres deixen passar la claror entre les fulles i no troba cap racó on amagar-se. Li fa nosa la samarreta estrident. Hauria d’haver agafat la de color marró, o potser la groga, per poder barrejar-se amb els ocres i vermells, fondre’s en la catifa que té sota els peus i desaparèixer.

Veu que no hi ha amagatall per a ella en aquella fageda humida i s’atura darrere un arbre qualsevol. Desitja que els altres, que l’esperen al camí, no mirin en la seva direcció. Des d’aquí gairebé no se’ls escolta. Es descorda els texans i s’abaixa les calces. S’ajup a la gatzoneta i intenta orinar sense fer soroll, però el rajolí rebota contra les fulles i ressona en el bosc silenciós. S’eixuga amb un mocador de paper i quan s’apuja les calces s’adona de la taca. No pot ser. Instintivament, porta la mà dreta a la part interna del braç esquerre i passa el dit índex per damunt de l’implant anticonceptiu. Una esgarrifança li recorre el cos. Sempre li ha fet impressió palpar-se’l. Mai li ha agradat. L’hi havia recomanat la llevadora en les classes postpart perquè era un anticonceptiu compatible amb la lactància, però a ella no li feia gràcia portar una plaqueta sota la pell que li anava alliberant hormones al cos. Va ser després d’un parell d’ensurts, quan el Roc havia fet l’any i ells s’havien decidit per la lactància materna a demanda, que la Beth s’hi va avenir. El Ferran havia insistit molt;  s’havien de concentrar tant per no quedar-se embarassats, que era impossible gaudir del sexe quan feien l’amor. A ella no li hauria importat gens tenir un altre fill. De fet, pensava que era millor que els germans no es portessin gaire, però el Ferran deia que ja anaven prou desbordats i que era millor esperar. 

Quan li van col·locar l’implant, va deixar de menstruar durant deu mesos, però el mes passat li havia baixat la regla i havia tingut pèrdues abundants durant tot el mes. Ara no feia ni quinze dies de l’última sagnada. Li van dir que l’implant era igual d’efectiu tot i tenir els trastorns, però ella pensa que no pot ser bo de cap manera dur el cos tan destarotat. Es corda els pantalons i pensa que ja no falta gaire per arribar al mas. Com pot tenir tanta mala sort?

Emprèn el camí de tornada sense ganes quan nota unes passes descompassades que se li acosten veloçment per l’esquena. Es gira de cop per veure un parell de Golden Retriever de color terrós que venen al trot en la seva direcció. El cor se li accelera, les cames se li tensen, el cos se li torna rígid. És incapaç de fer una sola passa. Vol cridar el Ferran i els amics. Obre la boca, però no li surt cap mot. S’ha quedat sense veu. Sent les rialles en la llunyania mentre els ulls se li claven en els gossos que s’apropen. Sembla que corrin a càmera lenta. Observa les orelles voleiant al vent, les potes agafant embranzida per fer el salt, el moviment del morro i les baves esquitxant el terra amb cada trot. I allà s’està, com una estàtua fins que els té a sobre. Borden i salten al seu voltant i els morros van directes a l’entrecuix. Tres-cents milions de cèl·lules olfactives refregant-se en els texans, ensumant la sang menstrual. 

No sap quanta estona passa fins que el Ferran i els amics, que han sentit els lladrucs, arriben corrent. Intenten foragitar els gossos sense èxit, enganxats a ella com per un imant. Finalment, un xiulet trenca l’aire i els gossos giren cua per anar amb l’amo, que s’acosta sense presses, amb un somriure de banda a banda de la cara i una mirada de pixa-pins havíeu de ser, mentre acaricia els gossos que van fent salts al seu costat.

—No fan res. Només tenen ganes de jugar —diu dirigint una mirada lasciva a l’entrecuix de la Beth.

Ella, que s’ha quedat blanca per l’ensurt, comença a notar l’escalfor a la cara que se li posa vermella com un pebrot, recupera la mobilitat, es dirigeix cap al camí i prem els llavis amb força, que no se li escapi algun disbarat. 

—Estàs bé? —li pregunta el Ferran, que corre al seu costat i li passa el braç per l’espatlla.

—Sí —respon aguantant-se les llàgrimes, a punt de desbordar-se.

La vermellor l’acompanya tot el camí. El primer tram l’han fet en silenci, però aviat han retornat les brometes que no s’han oblidat d’ella en cap moment, amb l’afegitó dels gossos  juganers.

Arriben a la masia amb el temps just de refrescar-se una mica i seure a taula. Abans, la Beth ha fet una trucada a la mare, que li ha dit que el Roc està fent la migdiada. El menjador és ampli i lluminós. Són els últims d’arribar i seuen al costat de la finestra enmig del xivarri dels altres hostes. Ella gairebé no ha badat boca en tot el dinar. No sap què carai està fent aquí. Remena els fesols d’un cantó a l’altre del plat amb la forquilla i esbocina la botifarra de perol. Els altres planegen l’excursió de demà. Els seus amics saben un lloc a prop on cada any s’hi fan bolets i volen portar-los-hi. Darrere la finestra de gran arcada, el sol s’està començant a tapar. 

Després de dinar s’estiren a fer la migdiada. El Ferran ha begut massa vi i va una mica torrat. La busca per fer l’amor, però ella li diu que té la regla.

—Una altra vegada? Però si et va venir la setmana passada!

—Fa quinze dies. Això és pel maleït implant. Ja n’estic farta. Me’l trauré.

—Que estàs boja? Què vols, quedar-te prenyada?

—Doncs sí, mira, si t’he de dir la veritat, sí. Vull tenir un altre fill.

—Ja en vam parlar, d’això. I vam dir que ara no és un bon moment.

—I quan serà un bon moment?

Es gira sense esperar resposta i surt de l’habitació. Baixa al primer pis i seu en una butaca a la sala d’estar. No hi ha ningú i la llar de foc està apagada. Encara no fa prou fred per encendre-la, però la Beth ja nota la fredor a les venes i tremola. Es descalça i es replega abraçant les cames contra el pit. S’està allà asseguda, fent girar l’aliança al voltant del dit, amb la mirada perduda.

Quan torna a l’habitació el Ferran està roncant espatarrat al llit. No es desperta quan ella recull les seves coses i les fica dins de la motxilla, ni quan li escriu la nota que li deixa damunt del coixí, ni tampoc quan tanca la porta de l’habitació darrere seu.

La Beth espera a l'entrada del mas fins que veu la polseguera del taxi que s’apropa. Es penja la motxilla a l'esquena, fa una inspiració profunda i comença a caminar. L'aire pur entra sense entrebancs fins als pulmons. Obre la porta del cotxe i abans de pujar, es gira i dona una última llambregada a la preciosa masia, a les faldes del Puigsacalm. El cel està totalment encapotat. En qualsevol moment caurà un xàfec.