LOLA

De cuc a papallona

Il·lustració de Patro Moreno

Mai no li havia vist el rostre tan il·luminat com aquell matí. S’estava dreta a la porta amb la carta a la mà, les galtes enrojolades i els ulls verds que li sortien de les òrbites. Des de la meva butaca descolorida podia sentir els batecs del seu cor i la respiració accelerada que se li escapava pels llavis entreoberts.

—Flora, ja ha arribat —va dir la Lola amb un filet de veu.

—Prou que ho veig! Au, va! Obre-la d’una vegada! —vaig respondre impacient, alçant-me del seient com si m’haguessin clavat una agulla al pandero.

Feia molt de temps que havíem esperat aquell moment. Sí, dic havíem perquè, després de catorze anys de convivència, el seu anhel s’havia convertit en el meu. La Lola s’ho mereixia, pobra. N’havia passat de tots colors i li havia costat molt arribar fins allà. Ja era hora que les coses li comencessin a anar una mica bé.

Ens havíem conegut quan les dues fèiem el carrer. Jo tornava cap a casa al final d’una nit molt productiva quan la vaig trobar en un carreró del barri del Raval. A primer cop d’ull em vaig pensar que era una bossa d’escombraries de tan arraulida com estava, però, quan vaig ser més a prop, em vaig adonar que el bulto es movia. L’havien apallissat de mala manera i estava caragolada com un cuc. Tenia la cara inflada, unes quantes costelles trencades i sang per tot arreu. No vaig poder deixar-la d’aquella manera i me la vaig endur al pis. No era gaire gran, però aquells quaranta-cinc metres quadrats ens podien aixoplugar a les dues. Va trigar força dies a recuperar-se, pobreta i, malgrat no ser l’única pallissa que ha rebut en tots aquests anys, és la més brutal que recordo. Els malparits sempre es desfoguen amb els dèbils i, si van en grup, s’envalenteixen i s’hi recreen.

Des d’aquell dia que ens vam fer inseparables. Quan ella va estar prou bé per a tornar al carrer, em va ajudar a pagar les despeses del pis, i mira que li costava fer-se el jornal, eh!, que molts clients que de primer se li acostaven i volien gresca, després la feien fora amb una puntada de peu al cul. Però ella no defallia, tornava nit rere nit per intentar esgarrapar uns calerons per poder tirar endavant i, si la setmana havia anat bé, entaforar algun bitllet sota el matalàs. De vegades se n’estava de menjar per fer créixer els estalvis. Em deia que no tenia gana o que l’havia convidat a dinar un client, però jo sabia que era perquè la feina anava fluixa i feia dies que no hi havia posat cap bitllet.

Sovint comptava els diners i calculava el temps que encara li faltava per aconseguir el seu desig, un somni que feia anys que perseguia i al qual s’anava apropant a pas de formiga. Ai..., i com em feia patir la punyetera! Perquè la veritat és que es fa estimar i per a mi és com la filla que mai he arribat a tenir. Però al final se’n va sortir. I tant que ho va aconseguir! Perquè la Lola és poca cosa i no parla per no ofendre, però és més tossuda que una mula i, quan se li fica una cosa al cap, no hi ha qui la faci canviar d’opinió. Ni la Flora de les Rambles, que ha engalipat milers d’homes i ha enredat centenars de dones, va poder convèncer-la que no valia la pena passar aquell calvari. I quan aconseguia recollir la picossada requerida, una nova cicatriu li estripava el cos i li escurava les butxaques. Però ella no es queixava, al contrari, arribava a casa somrient, satisfeta d’haver pujat un altre esglaó i se sentia una mica més a prop de la felicitat.

Aquell matí, al final de l’escala tortuosa, havia arribat a l’esglaó final. Els dits tremolosos de la Lola no encertaven en els moviments. La solapa del sobre no es volia desenganxar. Finalment, el va estripar per la punta i va treure un full amb el nom del centre mèdic imprès a la capçalera. A la carta li deien que complia els requisits necessaris i li donaven dia i hora per a la intervenció quirúrgica.

La Lola i jo ens vam abraçar amb llàgrimes als ulls i ens vam posar a saltar com dues adolescents. Vaig córrer a la cuina a fer un dinar especial per a celebrar-ho i vaig treure l’ampolla de cava barat que ja feia temps guardava al meu armari. Mentre la posava en fresc, la vaig sentir parlar amb la bleda de sa mare.

—M’ho fan el mes que ve.

—Síiii, ja ho sé que no hi ha marxa enrere.

—Mare... fa molts anys que ho desitjo. Ho diràs al pare?

—És igual si no ho entén! Digues-li-ho!

—No, mare, no cal... Ja saps que no vol parlar amb mi.

Vaig sentir el cling del telèfon i va entrar a la cuina amb la cara seriosa. Sempre la trasbalsava, parlar-hi. No es veien gaire amb la família des que havia fugit de casa. Es veu que n’estava farta, de les burles de la gent i dels comentaris que havien de suportar els seus pares, dia sí, dia també. L’escola ja havia estat un suplici per a ella quan es va fer evident la seva diferència. Els amics se n’havien apartat com si tingués la lepra i s’havia convertit en diana d’insults. Els pares l’havien dut al psicòleg per veure si la podien arreglar i no va ser fins passats tres anys i nou-centes sessions de divan que es van adonar que aquella malaltia no tenia cura. La Lola va pensar que marxant a Barcelona podria deixar tot allò enrere i començar una nova vida sent ella mateixa. El seu pare no li ho havia perdonat. Jo intentava animar-la dient-li que el temps ho cura tot i que, tard o d’hora, el seu pare ho entendria, però els anys passaven i, amb cada canvi del seu cos, la Lola rebia una dosi extra per part del poca-solta del seu progenitor. I no és que li digués res, no, que des que va marxar no li havia tornat a dirigir la paraula, però les seves mirades la traspassaven com una daga afilada. I allà estava jo cada cop que tornava de veure la família. A punt per eixugar-li les llàgrimes i escoltar-li les penes.

Vaig treure el cava de la nevera, vaig servir dues copes i vaig dir una bajanada de les meves, com sempre feia quan la veia una mica moixa. El somriure va tornar a il·luminar la seva cara i la boira dels ulls es va espargir.

La intervenció va ser un èxit. La Lola està guapíssima. Bé, guapa ja ho estava abans, però ara ha guanyat aplom. Se la veu més segura, més serena, fins i tot més alta. Han desaparegut l’ànsia, el desfici per atresorar diners i la pressa que sempre l’acompanyava com si estigués a punt de perdre el darrer tren. Ara ja no fa el carrer. El mes passat va començar a treballar de caixera en un supermercat i gairebé no ens veiem. Moltes matinades, però, quan arribo de la feina, veig el llum que s’escapa per sota la porta de la seva habitació i la sento traginar. Suposo que tants anys de vida nocturna li han destarotat el son.

Diumenge passat vam dinar juntes. La Lola va dir que em convidava a “La Poma”, un restaurant que té uns grans finestrals que donen a la Rambla. Volia celebrar que havia cobrat el seu primer sou decent. Quan ja m’havia empolainat, vaig dirigir-me a la seva habitació per dir-li que jo ja estava a punt. Ella estava asseguda al tocador. Vaig observar la seva imatge reflectida al mirall. La cabellera negra i llisa li arribava a sota el pit i li feia ressaltar el verd dels ulls. El nas petit i una mica arromangat amb l’augment de pòmuls li havia endolcit les faccions. La poma d’Adam, com li deia la Lola, no se li notava gens. Havien fet una tiroplàstia perfecta. La brusa blanca ajustada i descordada fins a mitja regatera deixava veure uns pits rodons una mica massa exuberants, diana de mirades furtives de qualsevol mascle a vint metres de distància.

El verd dels ulls se li havia enterbolit. Damunt el tocador, una revista de moda a mig fullejar deixava veure una mare jugant amb el seu nadó. Més avall, una noia jove duia una capsa de tampons a la mà. Al costat esquerre de la revista, els dits de la Lola jugaven amb els retalls de plàstic d’un carnet fet bocins. Vaig entreveure la imatge d’un noi que s’assemblava molt a la Lola que vaig arreplegar aquell dia en el carreró.

—Flora, creus que existeix la felicitat?

Vaig alçar el cap sense saber què contestar i els meus ulls van topar amb el mòbil de papallones que penjava del sostre, a la capçalera del llit de la Lola. Els colors lluents i vistosos que omplien els dibuixos simètrics de les ales em van atrapar. No n’hi havia cap d’igual. Eren tan boniques, tan perfectes, que no hauria sabut quina triar. Restaven immòbils penjant del fil que les lligava als dos pals encreuats. Potser amb la brisa de la primavera s’esdevindria el miratge de volar.