Nati

Panxes

Il·lustració de Patro Moreno

S’aferra a la mà forta i ossuda del seu home mentre l’ascensor els arrossega a batzegades fins a les profunditats de l’edifici. A fora han deixat l’olor de les flors que esclaten arreu i les panxes arrodonides de les futures mares que passegen sota el sol de primavera. Avui fa quinze dies de l’última transferència i la Nati pensa que ja no li queden més òvuls congelats. Si la fecundació no ha tirat endavant, hauran de tornar a començar tot el procés de nou i no sap si serà capaç de resistir-ho. Un altre cop no.

            L’ascensor s’atura al soterrani amb el darrer sotrac que li fa pujar el cor a la gola. Les portes trontollen i s’obren a un passadís desert i mal il·luminat per fluorescents esgrogueïts. S’endinsen en la grisor de la clínica i caminen en silenci fins a arribar a la sala d’espera, una habitació petita amb les parets que un dia van ser blanques. Ara, massa fosques i massa buides, s’adiuen amb el seu ventre incapaç de mantenir una vida.  Però la Nati prefereix la buidor d’aquestes parets a les parets plenes de fotografies de nadons que hi havia a la clínica on li van fer el primer tractament. Criatures de llavis molsuts, dormint, rient, asseguts, de cap per avall, o estirats de bocaterrosa, que li recordaven el seu fracàs.

Seuen en les cadires de plàstic gris i esperen el seu torn com les altres tres parelles que ja hi són. La Nati té el cor accelerat i nota les pulsacions a les temples. Han arribat mitja hora abans a la cita i ara les manetes del rellotge semblen aturades. Al seu costat, el Carles va donant copets amb la punta del peu amb un ritme frenètic. Ella, que mai no ha estat gaire creient i que no es vol fer il·lusions abans de temps, es frega les mans i torna a mirar l’hora. Déu meu, Déu meu, si us plau! 

            Aquest és el segon tractament de fertilitat a què se sotmeten. Les primeres quatre inseminacions no van donar fruits. La cinquena va semblar que tirava endavant, però quan li van fer l’ecografia no se sentien els batecs del cor. Al final va resultar un embaràs ectòpic. Li van posar una injecció per expulsar l’òvul fecundat i va estar uns dies amb uns dolors terribles. Tanmateix, el que la feia patir més era pensar que, si la injecció no feia efecte, li haurien de treure la trompa. Aquesta vegada li han transferit els últims dos òvuls. Déu meu, Déu meu, que sigui la bona!

            Mira les parelles que esperen i en reconeix dues. La tercera és el primer cop que la veu. La noia, d’uns trenta-cinc anys, no para de tocar-se els cabells llargs i rossos que li cauen damunt la cara. Se’ls posa darrere l’orella mentre parla en veu baixa amb l’home que l’acompanya, i els ulls verds no paren de bellugar-se buscant-ne la complicitat. Probablement es troben en la primera fase, quan l’esperança encara és viva i creus que estàs a punt d’aconseguir allò que sempre has desitjat. Les altres dues, en canvi, estan callades, amb el cos una mica encongit. El color de cendra ja ha aparegut en el seu rostre. Ha arribat a pensar que és per culpa d’aquelles parets de la sala d’espera, que roben els anhels i les il·lusions de les parelles que venen, esperant un miracle. Anhels que fan pudor de florit i que es podreixen en els murs. O potser és la culpa que traspuen els que esperen asseguts, cada vegada més desencisats, per no saber estar a l’altura. Al fons del passadís veu la porta dels laboratoris on fins ara estava guardat el seu futur. Ara ja no hi té res. Déu meu, Déu meu, aquesta vegada ha d’anar bé!

            No es veu capaç d’aguantar un altre tractament. Fa més de cinc anys que dura aquesta situació que sembla no tenir final. Tornar a començar amb les punxades diàries, les hormones embogides, el seu úter expulsant òvuls a tort i a dret, els daltabaixos emocionals, els viatges a quiròfan, les visites a aquell soterrani, les il·lusions esquinçades. Per no parlar dels diners que porten invertits. Amb el primer tractament es van gastar tots els seus estalvis i part dels de la sogra, que segurament va voler netejar-se el sentiment de culpa per haver pensat durant anys que era la Nati la que no podia tenir fills. La segona vegada han hagut de demanar un préstec al banc, que trigaran anys a tornar. Si en aquesta transferència l’embrió no tira endavant... Déu meu, Déu meu, Déu meu...

            Quan la infermera la crida pel seu nom, ja han arribat dues parelles més. En Carles i la Nati s’aixequen i es dirigeixen al consultori. Abans d’entrar, es creuen amb la parella que ha entrat davant seu. Caminen abraçats i somrients. La Nati es mira la noia i veu que les llàgrimes d’alegria s’han endut el color de cendra. No pot reprimir l’enveja, però tot seguit, una espurna d’esperança s’encén dins seu.

Està estirada a la llitera amb les cames eixarrancades damunt els estreps. En Carles, al seu costat, li agafa la mà amb tendresa. Tots dos tenen els ulls enganxats al monitor abans que el doctor introdueixi l’aparell a la vagina. Nota la tremolor en les mans del Carles i la pressió de l’aparell que busca incansable en les seves entranyes ermes. Aguditza l’oïda per descobrir que els únics batecs que sent són els propis.

—Em sap greu, nois —diu el doctor amb la veu afectada—. No hem tingut èxit. Però no us preocupeu. Això no vol dir que no et puguis quedar embarassada.

—Ja no ens queden més òvuls —respon la Nati abatuda.

—Sí, ja sé que ara se us fa una muntanya, però no heu de perdre l’esperança. La nostra clínica té unes tasses d’èxit molt elevades. Penseu que un 50% de les nostres pacients es queden embarassades en el primer intent...

  —Però nosaltres ja hem fet dos cicles sencers i no ho hem aconseguit —replica ella seriosa i alçant una mica el to.

—No et desanimis, Nati. Encara podem fer un altre cicle. I si això no funciona, buscarem una altra solució. No heu de tirar la tovallola. Ja veureu com al final tot anirà bé. El 80% de les nostres pacients ho aconsegueixen i jo posaré tot el que estigui en la meva mà perquè vosaltres també tingueu èxit.

—Està bé, doctor —diu en Carles mentre acarona la Nati, que se sent incapaç de bellugar un sol múscul de la cara—. Ja en parlarem. Ara necessitem pair-ho. 

Surten de l’edifici, ben moixos, buscant l’aire fresc que s’emporta el tuf enrarit que se’ls hi ha enganxat al soterrani. Tornen a casa amb el caminar feixuc dels vençuts. No parlen, no es miren, només s’agafen de la mà per travessar les riuades de panxes que es creuen pel camí fins a arribar al pis. Panxes incipients, panxes voluminoses, panxes punxegudes, panxes arrodonides, panxes solitàries, panxes envoltades de criatures, panxes, panxes i més panxes.

La Nati està al jardí de casa, asseguda sota la morera amb l’esquena repenjada al tronc. Té un llibre a les mans, però fa estona que no passa de pàgina. No es pot concentrar en la lectura. Deixa el llibre obert damunt la gespa, boca avall i tanca els ulls. Ja ha passat una setmana des de la visita a la clínica i encara no han parlat del tema amb el seu home. Així i tot, ella ja ha pres una decisió. No sap què en pensarà el Carles, però ella n’està ben convençuda. No poden tenir fills. Malgrat les falses promeses dels metges, que els van fer creure que l’èxit estava assegurat, malgrat el seu empeny en ser pares, malgrat els esforços físics i les despeses econòmiques, no poden ser pares. S’han de fer a la idea. Ja no poden continuar hipotecant la seva vida d’aquesta manera. Ho han intentat amb totes les seves forces durant cinc anys, però ara ja n’hi ha prou. En Carles la intentarà convèncer per tornar-ho a intentar perquè sap el desig que ella té de ser mare. Si per ell fos, s’embrancarien en un i deu préstecs més, però ella li ha començat a veure l’ombra de la culpa en la mirada i no pensa permetre-ho. S’estimen, són feliços junts, o almenys ho eren abans de pujar en aquesta muntanya russa de la procreació. I ella farà tot el possible per recuperar l’estabilitat, els moments en què només importaven ells dos i tota la resta quedava en un segon pla.

—Què fas aquí tan pensativa? —li pregunta en Carles, que s’ha ajupit per fer-li un petó al front.

La Nati obre els ulls amb un somriure. No l’ha sentit arribar. No sap quanta estona porta al jardí amb les seves cabòries. En Carles s’estira al seu costat i repenja el cap a la seva cuixa dreta. Ella fa lliscar els dits entre els rínxols negres del seu home.

—T’importa molt si no tenim fills? —li pregunta.

—El que més m’importa en aquest món ets tu —respon en Carles —. Em sap greu que per culpa meva...

—Shhh! —fa ella posant-li un dit als llavis —. T’estimo.

—Però tu vols ser mare —replica ell—. És el que més desitges.

—El que més desitjo és tenir-te al meu costat i recuperar la nostra vida.

Mesos més tard, els dies s’han començat a escurçar i la morera està perdent les fulles. La Nati apaga el despertador i s’estira fent el mandra. Avui treballa des de casa i es pot permetre un horari més flexible. En Carles ja fa estona que ha marxat a la feina, però encara li arriba l’olor de cafè de la cuina. Posa els peus a terra fent tentines per buscar les sabatilles que s’han amagat sota el llit. Abans de trobar-les, una gran arcada li puja a la gola i surt disparada cap al lavabo. S’aboca a la tassa del vàter i vomita tot el que té a l’estómac. Déu meu, Déu meu, Déu meu, no pot ser que hagi agafat la passa de gastroenteritis.

Nota els pits adolorits. Es renta la boca i va cap a la cuina a fer-se un cafè. Treu una tassa de l’armari i posa un parell de llesques a la torradora. Últimament se li ha despertat la gana. Obre la nevera i agafa el bric de llet. Quan tanca la porta, es fixa en el calendari que tenen penjat a la paret del costat. Els dies marcats amb creuetes de color vermell de l’últim mes i la rodona verda que l’avisa de la pròxima menstruació. Atura la mirada en la data encerclada i després comença a saltar pels dies del calendari com aquell qui avança caselles en una partida de parxís. Han passat dotze dies. El bric se li escapa de les mans i el terra queda amarat de llet.

Quan en Carles arriba a casa, el pis està a les fosques. A terra, un camí de fulles seques i dues fileres d’espelmes amb la flama dansarina, el condueixen fins a l’habitació. Damunt del llit, la Nati l’espera amb una ampolla de cava, dues copes i molta impaciència. Al seu costat, un munt de barretes de plàstic de diferents formes i colors dibuixen un cor ple de ratlletes vermelles.