OLGA

Millor amb una mica de boira

Il·lustració de Patro Moreno

L’Olga obre els ulls i mira a través de la petita finestra de l’avió que la separa de l’exterior. Vola cap a Hèlsinki, on viu la seva filla des de fa tres anys. La remor del motor no la deixa agafar el son. Se’n fa creus que aquell gegant de ferralla ple de passatgers es pugui enlairar amb tanta facilitat. Recolza el front al vidre glaçat i deixa que els seus pensaments es perdin en un mar de núvols blancs, estàtics. No recorda quan va deixar de ser ella mateixa. Només sap que d’aleshores ençà no ha parat d’enfonsar-se.

Potser va ser quan la van acomiadar de la feina. El seu cap li va engegar el discurset mentre es passejava pel despatx amb la cara enrojolada, fregant-se les mans nerviosament. No gosava mirar-la als ulls després d’haver dedicat més de trenta anys a transcriure les seves notes, rebre les seves trucades, tenir-li a punt els cafès del matí, recordar-li les dates assenyalades de la seva dona i els seus fills i tantes altres coses que farien la llista interminable. Ella encara no ha entès el motiu del comiat.

A l’Olga, avesada a rebre ordres, li va costar molt acostumar-se a fer el que li venia de gust. El seu home anava a treballar i ella es perdia per la casa buida sense saber què fer. Va intentar trobar una nova feina, però es va adonar que les tasques que solia fer al despatx, s’havien quedat desfasades, que si volia aconseguir treball, s’havia de reinventar, estudiar idiomes i posar-se al dia en informàtica.

Però de tot això ja fa un parell d’anys i, pensant-ho bé, quan la van acomiadar ja havia canviat alguna cosa. Potser el que tant la va trasbalsar va ser aquella visita al ginecòleg, uns mesos abans que l’acomiadessin. N’havien parlat amb el seu home i havien decidit tirar endavant amb l’embaràs. Eren conscients que ja no eren joves, però sempre li havien volgut donar un germanet a la Rosa i malgrat que a hores d’ara la seva filla ja s’havia independitzat, no volien contemplar la possibilitat d’avortar. El doctor els va fer seure i l’Olga, amb la cara il·luminada i una mirada trapella, li va explicar que estava embarassada.

—No ens renyi, doctor —va dir, buscant la mirada del seu home, que va assentir amb el cap—. Ja sé què soc una mica massa gran, però ho hem estat parlant amb en Miquel i estem decidits.

—T’has fet la prova? —va preguntar el doctor.

        —No, encara no. Però fa tres mesos que no em ve la regla i tinc tots els símptomes: la panxa inflada, la inflor de les cames, el cansament... igual que amb la Rosa.

         —Bé, doncs primer et recollirem una mica d’orina per a l’analítica i després miraré com estàs.

—Per nosaltres serà com tornar a començar —va afegir l’Olga, agafant la mà del seu home—. Estem molt il·lusionats, doctor. Sempre havíem volgut un altre fill.

Després del reconeixement, el doctor va seure a l’altra banda de la taula i va fer una trucada per saber si ja tenien els resultats. Escoltava amb la cara seriosa i se li marcaven les arrugues al front. Quan va penjar el telèfon, va entrecreuar els dits i va començar a parlar pausadament. A l’Olga li va costar entendre el que els estava dient. Què volia dir que era una falsa alarma? Que aquells símptomes no eren deguts a l’embaràs? El doctor anava parlant, però ella era incapaç d’entendre el seu discurs. Les paraules li ressonaven al cap i se superposaven les unes amb les altres. Només una es deixava sentir clarament: menopausa. No podia ser, ella encara era jove, no havia arribat ni als cinquanta. Estava segura que s’equivocava.

Es va quedar asseguda a la cadira com una estàtua de sal a punt d’esgrunar-se, incapaç d’alçar les mans ni tan sols per tapar-se les orelles i deixar d’escoltar. Les paraules feridores del metge i les que volien ser reconfortants del seu marit, la mantenien clavada al cuir fred i negre. No va pronunciar paraula fins que va ser hora de marxar. Llavors es va aixecar decidida i va demanar que li repetissin la prova. El doctor, veient el seu trasbals, la va fer passar a la saleta on hi havia l’ecògraf, li va donar una bata blanca i li va demanar que es tragués la roba de cintura cap avall. Quan va estar estirada a la llitera amb les cames eixarrancades, el ginecòleg va agafar el transductor, el va untar de vaselina i l’hi va introduir a la vagina. La fredor que desprenia el penis metàl·lic li va gelar el cervell quan el doctor va girar l’aparell. Les imatges de la pantalla mostraven el seu ventre vuit.

L’avió fa un sotrac i el seu front pica contra el vidre. Sí, potser sí que tot va començar a canviar a partir d’aleshores, o potser va ser abans de tot això. Tant s’hi val! El que sap del cert és que des que va començar a escampar la boira, ja no hi ha marxa enrere. Cada dia hi veu més clar i el que veu no li agrada. Continua amb el front enganxat al vidre de l’avió mirant a l’exterior. Per uns moments creu que s’ha aturat el temps. Examina les petites crestes immòbils com onades pintades en un quadre. Una mica més enllà, una onada gegant a punt d’engolir-ho tot s’ha quedat congelada en el temps. Dubta uns instants que els seus sentits li estiguin enviant la informació correcta. Segur que no és el mar això que veu? Si fins i tot és capaç de veure l’escuma que aixequen les petites onades. Llavors el descobreix: un núvol feble i petit, gairebé imperceptible, surant damunt d’aquell mar aturat, sembla haver abandonat la resta i ha incorporat la sensació de moviment. Al darrere, dos núvols més el segueixen, més grans, més consistents. El mar es comença a desdibuixar i les onades es transformen en cotó fluix. El blanc es va tenyint de gris.

Després de la visita al metge, ja a casa, va recollir la roba que s’havia afanyat a treure de dalt l’armari i que tenia escampada damunt del llit de l’habitació de convidats. La primera muda de nadó, els bodys i pijames dels primers mesos, els vestidets del primer estiu de la seva filla, que aviat faria vint-i-dos anys. Agafava cada peça amb suavitat, l’olorava amb les parpelles closes i l’estrenyia contra el seu cos, abans de tornar-la ben plegada dins la capsa on s’hi havia passat dues dècades. I en cada retorn, uns quants anys se li escapaven entre els dits.

Els primers anys d’infantesa de la Rosa, la seva filla, havien estat els més feliços de la seva vida i havia cregut que tornaria a viure l’experiència. Ho tenien tant coll avall, que fins i tot havien fet broma amb el seu home sobre el sexe del fetus. Ell li deia que seria un nen i que a partir de llavors estarien a la par en les disputes familiars. Però des que havia començat a sonar aquella maleïda paraula, menopausa, la seva vida havia donat un tomb.

L’Olga, que ni tan sols es mirava per pentinar-se, es va començar a aturar davant del mirall. Qui era aquella dona grassoneta i ullerosa que la mirava fixament? On s’havia quedat l’Olga que ella coneixia? Cada dia escrutava la seva imatge per descobrir un nou solc, un nou fil de plata, una nova marca damunt la seva pell gastada. Buscava respostes en els ulls de parpelles caigudes que la miraven a través del mirall. Com havia pogut estar tan cega? Li semblava com si els darrers anys hagués estat envoltada de boira, una boira que li havia ocultat la realitat. I el Pere, per què li deia que estava guapa, que l’estimava?

Ella, que sempre havia estat l’ànima de la festa va començar a posar excuses quan el seu home li proposava d’anar a sopar amb els amics. No li venia mai de gust. Se sentia grotesca i no es veia capaç de continuar donant als seus amics la ració de brometes a la qual els tenia acostumats. D’altra banda, no sabia com camuflar aquell cos que se li anava deformant per moments i que sentia tan aliè. Es passava hores remenant a l’armari, però mai no trobava la peça de roba que li retornés la imatge que ella sentia com a pròpia, la que s’avenia amb les seves ganes de viure, amb la seva jovialitat i que s’havia esvaït amb la bromera. El sentit del ridícul la va anar posseint de mica en mica i va canviar el tanga per unes calces de cotó que li arribaven a la cintura; la cabellera rinxolada, per uns cabells curts tenyits estil garçon; els jocs sexuals amb el seu marit, per un persistent mal de cap; i la seguretat de sentir-se desitjada, per la gelosia de la pròpia joventut.

L’avió perd alçada i s’endinsa en els núvols grisos a batzegades. Es redreça en el seient mentre la tremolor de l’aparell sacseja els cossos del passatge. Pensa en tots aquests anys malbaratats planificant el futur. Ara ho veu tot clar, massa clar, i això l’espanta. En menys d’una hora arribarà a Hèlsinki, on l’espera la Rosa, que fa mesos que no veu. S’hi va instal·lar quan va marxar buscant una feina que a Catalunya no trobava. Ella hi va cercant el fred i la boira que va perdre fa temps. Amb la nena només s’hi estarà uns dies i després pujarà fins a Rovaniemi, on l’hivern s’allargassa i la neu cobreix tot el paisatge, on l’aire que respires és capaç de glaçar-te per dins, on et pots perdre entre kilòmetres i quilòmetres de silenci blanc.