ROSA

La taca indiscreta

Il·lustració de Patro Moreno

La Rosa arriba al despatx vint minuts abans de començar la jornada. Li agrada arribar amb temps, ser la primera. Deixa la bossa al penjador, agafa la bata blanca i se la posa sense cordar. Seu a la cadira davant l’escriptori, obre el primer calaix i treu un pot de crema. Es treu els quatre anells dels dits llargs i ossuts, els diposita en el vol de ceràmica que té al costat del telèfon i enfonsa l’índex en la crema. Després s’entreté deixant puntets blancs a la mà esquerra seguint el camí après. Fa el mateix amb la mà contrària i comença amb el massatge fent incidència al voltant de cada ungla pintada de roig, com fa cada dia, com ha fet els darrers vint anys, des del dia que la van ascendir a cap del departament de vendes de la filial del laboratori farmacèutic en què ha treballat tota la vida. Ordena els pensaments i repassa la feina del dia mentalment mentre la seva pell seca i gastada absorbeix la crema oliosa amb desfici. Només alça la mirada quan sent les passes d’un treballador que arriba. Saluda a través del vidre mentre els seus ulls fan una repassada general de l’individu intentant detectar alguna cosa inapropiada, fora de lloc. Sap qui és puntual, qui arriba amb el temps just i qui sempre fa tard. No suporta la gent que no sap administrar el temps. Pensa que és un mal hàbit i, de fet, ja s’ha queixat al cap de personal diverses vegades, però no li ha fet gaire cas. Ella ho acabaria aviat, això, que avui en dia hi ha molta gent que busca feina.

Les sis noies sota el seu càrrec van arribant amb la cara de son. L’última seu a la seva taula en el moment just que el rellotge marca les vuit en punt.

—Nena, has de venir cinc minuts més d’hora.

—Sí, senyora Rosa. Em sap greu. El nen ha tingut febre i no he dormit en tota la nit. L’he hagut de deixar amb la meva mare i...

—Bé, bé, no cal que m’ho expliquis. Va, que tenim feina.

A la Rosa la cansen les excuses del personal. Quan no són els fills, són elles que estan malaltes. Aquesta joventut està feta de pasta de moniato. Ella fa més de trenta anys que treballa i mai no ha agafat una baixa. Estira un mocador de paper de la capsa de cartó i s’eixuga les mans enganxoses. S’aixeca de cop, arrossegant la cadira enrere, tira amb energia el mocador a la paperera i es dirigeix amb pas decidit cap al magatzem. Les sabates de taló repiquen contra el marbre i ressonen al passadís. La bata voleia sacsejada pel moviment dels braços i l’impuls de les seves passes.

Quan entra a la nau, nota com els cossos es tensen, les veus s’apaguen i el soroll de les mans empaquetant productes anticonceptius s’intensifica. Un somriure malèfic se li escapa per sota el nas. Li ha costat molt arribar fins aquí, però ara en gaudeix cada dia.

S’apropa a l’encarregat de la planta, un jove de trenta-dos anys que fa sis mesos que treballa a l’empresa. Ell està capficat amb uns papers organitzant la feina del dia.

—Bon dia, Eduard. Com tens la comanda de València?

—L’estem preparant ara mateix.

—Pensa que ha de sortir abans de les deu o el client no les rebrà a temps.

—No sé si podrem tenir-ho a punt amb tan poc temps. Demanen molt material i tenim altres encàrrecs urgents —. A l’Eduard se li van endurint les faccions i una arruga se li comença a dibuixar al front.

—El de València és més important! Si no li arriba aquesta tarda, ens deixarà de comprar. I ens compra molts milions a l’any! No ens ho podem permetre! Fes-ho com vulguis, però ha de sortir abans de les deu! Ho has entès, Eduard? —ho diu alçant cada vegada més el to i amb la barbeta aixecada mentre observa triomfal com li comencen a pujar els colors al noi.

—Molt bé! Molt bé!—respon alçant-se d’un bot i llençant els papers damunt la taula—. Ho pararem tot per preparar la comanda de València, però aquest home sempre fa el mateix, demana les coses a última hora i tots a córrer! Potser se li hauria de dir que hauria de fer millor la previsió, que ens ha de donar temps perquè també tenim altres clients.

L’Eduard té la cara encesa i les mans crispades. La Rosa abaixa el to i una mica burleta diu:

—Em sembla que aquesta feina et supera, Eduard. Pensa que el client sempre té raó i aquest de València és el que té més raó de tots. Recorda, abans de les deu. Gira cua i s’enduu el repic de talons de tornada al seu despatx.

Les oficines, comunicades per un passadís central, agrupen els diferents departaments, separats per parets de fusta blanca fins a mitjana alçada i acabats amb vidrieres que permeten veure l’activitat dels diferents espais. Quan la Rosa enfila el passadís, els seus ulls es dirigeixen cap al seu despatx. Les noies estan treballant relaxades. Una ha dit alguna cosa i les altres riuen. Llavors la Lali s’aixeca per arxivar uns documents i es creuen uns segons la mirada. La veu murmurar alguna cosa i les altres muden el semblant, abaixen els caps i es concentren en la feina abans que ella travessi la porta del despatx. Aquestes nenes no saben el que és treballar de valent.

            —Lali, com tens la feina? Has acabat l’informe de vendes del mes passat?

            —Sí senyora Rosa. Ara estava arxivant les comandes.

            —I tu, Carme, has imprès els albarans?

            —Encara me’n queden uns quants, senyora Rosa.

            —Doncs au, va, espavila que tenim molta feina.

            —Montse, tu què fas ara?

         —Ha trucat el senyor Fernández reclamant una partida que encara no li ha arribat i l’espera des de divendres. Estic esbrinant què ha passat. No és l’únic que ha trucat avui. Tinc quatre trucades més amb el mateix problema.

—Bé, bé, deixa-ho per més tard. Lali i Montse, veniu amb mi.

La Rosa s’emporta les dues noies al magatzem. L’Eduard està de mal humor, probablement perquè li ha fet canviar la programació del dia, però les coses van així. S’ha de saber improvisar i decidir què cal fer en cada moment si es vol tirar un negoci endavant. S’ha de saber lluitar contra la competència, que avui dia n’hi ha molta, i aquests joves es creuen molt espavilats perquè tenen estudis, però després s’ofeguen en un got d’aigua.

—Eduard, et porto reforços. Dona feina a la Lali i la Montse.

Ell es queda mut i les noies es miren sense donar crèdit al què estan sentint. Ella és l’única que somriu i els deixa allà plantats mentre paladeja el seu poder un cop més. Abans de sortir del magatzem, dona una ullada a les tres figures, que encara són palplantades al mig de la sala i la guaiten d’una manera estranya. No es belluguen, no parlen, només se la miren amb els ulls una mica massa oberts. Tampoc n’hi ha per tant, pensa.

Al despatx, la Carme amuntega la pila d’albarans del dia sense descans. És la més jove del departament i fa poc que ha començat a treballar. Quan ha passat pel seu davant, ha alçat la vista un moment i ha deixat de teclejar. Aquesta nena bada amb qualsevol cosa.

La Rosa passa una bona part del matí asseguda a la seva butaca fent trucades a alguns clients i parlant amb la majoria dels representants que van arribant de tot el país per assistir a la convenció que tindrà lloc avui a les dotze i que s’allotgen a l’hotel del poble. Només s’aixeca a tres quarts de déu per anar a controlar com està l’encàrrec de València. Ha arribat just a temps de veure com carreguen els últims paquets de “pastilles pel dia després” a la furgoneta de transports. Últimament ha crescut la demanda del producte. Cada vegada reben més comandes d’arreu del país i queda clar que el client de València ha fet una bona provisió per a les falles.

Se sent observada pel personal, però quan se’ls mira, li esquivaven la mirada i alguns murmuren al seu darrere. Ja hi està acostumada, que parlin malament d’ella. Els homes no suporten que els mani una dona i les dones li envegen el càrrec. Però a ella no li importa. Té poder i el pensa fer servir. Mira si s’ha espavilat el xitxarel·lo de l’Eduard! Ha posat mala cara, però ha fet el que li ha manat. I les nenes no han dit ni mu quan les ha fet treballar empaquetant al magatzem.

Un cop al despatx, les nenes han continuat amb les seves tasques a mig fer d’una manera gairebé frenètica. Només se sent el soroll dels fulls, el clic d’algun arxivador i el tecleig dels ordinadors, sobre la remor de les converses i rialles dels departaments circumdants. Des que la Lali i la Montse han tornat del magatzem que estan totes molt serioses. No alcen el cap per res. Només les ha enganxat fent-se miradetes. De fet, se’ls han acabat les ganes de xerrar i riure per tot el dia.

A tres quarts de dotze, s’alça de la cadira per anar a la sala de convencions. Vol ser la primera a arribar per donar la benvinguda als representants. Però abans, s’apropa la mà a la cara i treu una bafarada d’alè. Fa una ganyota i regira dins la bossa fins que troba la capsa de xiclets de menta extra fort. N’agafa un parell de pastilles i se les posa a la boca. La picor gelada se li escampa fins a la gola. Redreça el cos i amb pas segur es dirigeix cap a la porta. La Carme, que ja fa estona que sembla angoixada per alguna cosa, se li atansa decidida.

—Senyora Rosa, esperi— li diu barrant-li el pas.

—Ara no, nena.

—És que...

—Surt del mig, Carme. No veus que tinc pressa?

—Però, senyora Rosa...

La Rosa l’aparta del mig i els seus repics ressonen més que mai fins que es perden a dins la sala de convencions.

 Els representats van arribant i ella els saluda efusivament. Tots són homes i ella s’encoratja en aquest món on no té competència i fa servir les armes de dona que no pot fer servir enlloc més. Recorda el nom de les seves dones i els seus fills. Coneix les seves vides com si fos la pròpia. I fins i tot ha tingut algun flirteig amb algun d’ells. Sap que té la paella pel mànec i que els interessa tenir-la contenta.

Avui, però, els nota diferents. Li parlen amb cautela, no són tant efusius com d’altres vegades, se’ls veu una mica cohibits, distants. Fins i tot el de Galícia, que sempre ha tingut la mà una mica llarga i amb qui va tenir un afair fa cinc anys, li ha semblat que arrufava el nas i guardava les distàncies quan l’ha anat a saludar. I això que avui no li put l’alè. Quan hi són tots, comença la convenció on parlen de les vendes de l’any, dels objectius que es marca l’empresa per l’any vinent i de les noves reformes per millorar la producció donat el volum creixent de vendes.

A les dues de la tarda s’interromp la reunió i passen a la sala del costat, on han servit uns canapès i menjar fred que els serveix per bellugar una mica les cames, xerrar amb els companys sobre les vendes de cada zona i altres assumptes de caràcter més personal, i per recuperar forces per aguantar les hores que encara queden de reunió. La Rosa aprofita per anar al lavabo a refrescar-se una mica i a retocar-se el maquillatge. Tot i que encara estem a mitjan març, nota la suor que li raja esquena avall. Es nota enganxosa. Amb trenta-quatre homes amb vestit i corbata, aquella sala s’ha convertit en un forn.

  Abans d’anar al lavabo passa pel despatx a recollir la bossa on té l’estoig de les pintures i l’esprai de perfum.  Les nenes estan neguitoses, sembla que s’han enrojolat i tot en veure-la entrar. Segur que n’han fet alguna i no s’atreveixen a dir-l’hi. Mentre recull les coses veu de reüll que l’una anima l’altra a parlar i l’altra a l’una. Bé, ja parlaran demà, que ara no està per perdre el temps amb bajanades.

Entra al lavabo i es mira al mirall. No està gens malament. Encara es conserva prou bé. El no haver tingut fills li ha servit per conservar la figura. Segur que aquest vespre, després de la convenció, encara podrà lligar amb algun representant. N’hi ha que són força atractius. Molts d’ells fa anys que estan casats i ja estan avorrits de la dona, i això de ser lluny de casa els envalenteix. Aniran a sopar a un restaurant car de Barcelona, que paga l’empresa, i després sortiran de copes a algun bar de moda. Remena endins la bossa i treu l’estoig ple de potingues. Es retoca el maquillatge, es repassa la ratlla dels ulls i es pinta de nou els llavis descolorits d’un roig intens, a joc amb les ungles. S’atansa la mà a la boca, treu l’aire i olora. El tuf li fa tirar el cap enrere. No sap què fer amb el seu alè. Busca malhumorada la capsa de xiclets dins la bossa. Mastega amb ràbia aixafant les pastilles per emmascarar la pudor, amb les dents tacades de carmí. Cada vegada se sent més xopa. Porta una brusa lleugera, però la bata blanca li fa nosa. Se la treu i alguna cosa humida li frega el braç. Alça els braços per deixar-la al penjador que hi ha al darrere la porta i es queda petrificada. Un volcà en erupció li puja des del fons de les entranyes i li espetega a la cara fins que l’hi deixa tan vermella com la immensa taca que té davant del nas.