TINA

Nina de cartó

Il·lustració de Patro Moreno

Un cop sec a la porta de l’entrada posa el cos de la Tina en alerta.  Els muscles se li tensen com les cordes d’una guitarra. Els seus ulls, atrapats en la lectura, s’obren al món real. Aguditza l’oïda per identificar el soroll que l’ha pertorbat. Un soroll que reconeix massa bé. El so esmorteït d’aquella veu que maleeix. El frec del metall que es baralla amb el pany.

El cor se li accelera i nota com se li enfila fins a la gola. Tanca el llibre que té entre les mans i apaga el llum de la tauleta. Els números vermells del despertador marquen quarts d’una de la matinada. Ja està a punt de complir els catorze i encara creu que es pot amagar en la foscor, que si tanca els ulls, es farà fonedissa. Encara no entén com li van posar Valentina. Li agradaria ser com els personatges de les seves novel·les. Homes i dones que afronten tota mena de perills i adversitats i que no tenen mai por. Però ella sí que té por. Sempre en té. Per això llegeix. Perquè quan ho fa, es desempallega d’aquest sentiment que l’oprimeix i s’endinsa en les històries que la fan volar ben lluny, viure unes vides que no són la seva, oblidar-se per uns moments de la realitat quotidiana que l’envolta.

Es pot passar hores llegint mentre espera que li arribi la son, però la lectura li causa l’efecte contrari. Com més llegeix, més triga Morfeu a visitar-la. Ja fa anys que li costa adormir-se i, sovint, es desperta agitada i amb el cor encongit. Llavors s’arrapa amb força als llençols i es colga fins al nas; obre els ulls en la foscor esperant impacient poder distingir l’ombra que la persegueix; els segons s’allargassen, les pupil·les es dilaten; aguanta la respiració i afina l’oïda per identificar les passes que s’acosten vora el llit. I s’està així, immòbil, fins que està segura que no hi ha ningú a l’habitació, només ella amb les seves pors i els seus monstres.

De vegades, però, l’ombra es fa visible i les passes s’apropen inexorables, empudegant l’espai i el seu cos tendre, d’alcohol, baves, mans llefiscoses, paraules entortolligades i súpliques exigents. I ella aguanta, desitjant que s’acabi aviat. Intenta penetrar en una de les històries que llegeix i abandonar el seu cos com qui es treu un vestit brut i arrugat, però no ho aconsegueix. Aguanta el crit que se li comença a formar al mig de l’estómac i va creixent mentre li puja pel plexe solar fins a la gola. I allà el reté perquè la mare no es desperti, perquè no se n’assabenti mai, perquè això la mataria. I ella l’estima molt la seva mare. L’estima i alhora sent pena per ella. La veu tan feble, tan innocent, tan mal·leable. Com pot ser que encara no se n’hagi assabentat, amb els anys que fa que això dura.

Tot va començar com un joc. Primer van venir les pessigolles innocents i les carícies afectuoses. L’intercanvi de petons per llaminadures. No recorda quan va creuar el límit. Només sap que un dia van deixar d’agradar-li els seus afalacs. Les moixaines es van tornar desagradables i ell la va començar a mirar amb uns ulls que la feien sentir bruta. Es va adonar de la força del seu pare quan es va voler desfer d’aquella abraçada convertida en monstre que no la deixava respirar i li esqueixava la carn. Una força que la subjugava i li oprimia el cos i la ment. Les amenaces i el sentit de culpa havien conquerit el seu silenci. Ara ja no lluitava. Es deixava fer, abandonant-se com si fos una nina de cartó. Notava les baves com llimacs que li recorrien el cos i pensava que amb tanta mullena, algun dia el cartó s’estovaria i la nina s’acabaria desfent.

El sent a la cuina obrint una cervesa. Fa un rot i s’entrebanca amb una cadira. Deixa anar un renec i les passes s’acosten cap a l’habitació. Es nota que camina a les palpentes, com sempre fa quan no vol despertar als altres. Sent la mà aspra resseguint la paret del rebedor com una urpa. S’atura davant la porta i la Tina comença a notar la pell de nina: la rigidesa que s’apodera del seu rostre, les cames que no la deixen fugir, els braços que no li responen. Sap que el monstre està a punt d’entrar i que no té escapatòria. Mira el pom de la porta i espera el moviment giratori. Els segons passen i el pom resta immòbil. Sent la seva respiració darrere la porta. Sembla indecís. Què fa? Per què no entra? Sent la remor dels seus passos que s’allunyen vacil·lants.

La Tina fa una respiració profunda. No entén què ha passat. Sembla que al final s’hi ha repensat. És estrany. De fet, ja fa dies que no la molesta. Mai havia estat tants dies sense buscar-la. Potser la mare s’ha adonat del que passa. O potser té por que ella l’hi expliqui. Però no, ell sap que els seus llavis estan segellats de fa anys i la mare es comporta com sempre. Ara que hi pensa, ell no l’ha tornat a tocar des que li ha vingut la regla. Recorda la conversa d’aquell dia que va tacar les calces de sang. Era l’hora de dinar i la mare va deixar anar amb un punt d’orgull a la veu:

―Saps que la nostra Tina ja és tota una dona?

Ella va empassar-se de cop el grill de taronja que s’havia posat a la boca i es va enrojolar de vergonya en veure les seves intimitats airejades tan alegrement. El pare va murmurar alguna cosa inintel·ligible mentre la seva germana Carla es petava de riure i posava mots a la ganyota que s’havia dibuixat a la cara del pare:

―Ai, ecs, quin fàstic!

Llavors, la Tina es va aixecar tota ofesa i es va tancar a l’habitació. Des d’aleshores que el seu pare l’havia evitat. Ara ho veia clar.

Sent el grinyol d’una porta que s’obre. Després unes veus que xiuxiuegen. Potser són els pares. La mare el deu renyar per l’hora i l’estat en què arriba. Minuts més tard sent uns gemecs que li obren les ferides. Un plor contingut acompanyat d’una súplica. El pare no està amb la mare. S’ha ficat a l’habitació de la Carla, la seva germana petita. La Tina s’alça del llit d’una revolada i enganxa l’orella a la paret que separa les dues habitacions. Sent com si el pare l’hagués traït. És que ja no és la seva nina? El seu tresor? El seu caramel·let de maduixa? Ja no l’estima més que ningú en aquest món? Està clar que no. Ara prefereix a la seva germana.

La Tina sent com li crema el cos per dins. La tranquil·litat que ha sentit abans s’ha convertit en neguit i ràbia en sentir-se rebutjada, substituïda per un cos més tendre i desitjable pel seu pare. Els gemecs de la Carla, cada cop més audibles, embruten el silenci. La Tina es tapa les orelles amb les mans i els ulls comencen a brollar tota l’aigua salada que ha estat estancada durant anys. Li passen pel cap les imatges que ha viscut i que li esgarrapen l’ànima. Però què carai està pensant? El seu pare és un bèstia, no és humà. Li ha fet mal tots aquests anys i ara li vol fer a la Carla. No ho pot consentir. No pot deixar que la seva germana de vuit anys passi el que ha hagut de passar ella. Però i la mare? Com és possible que la mare no senti els plors de la Carla?

Obre la porta de l’habitació i camina decidida fins a l’altra banda del passadís. L’habitació dels pares té la porta entreoberta. La mare està ajaguda en un racó. Balanceja el cos escanyolit abraçant-se les cames nues, la mirada perduda en el buit. A la Tina gairebé se li glacen les paraules a la gola:

―Mare... mare...

La mare atura el balanceig i alça els ulls plens de foscor. La Tina només rep la mirada d’indefensió de la seva mare que reprèn el balanceig. Llavors ho veu clar. Ella ho sabia. Ho ha sabut tot aquest temps... i ho ha permès. Sent que l’abandonen les forces. Nota el pes de quilos de baves, mans i semen que l’han perseguit tots aquests anys i ara li cauen al damunt. Sap que la mare no farà res. Que no l’ajudarà com no ho ha fet durant tots aquests anys. El cap li trontolla. El cervell no pot assimilar la realitat descoberta. Com ha pogut permetre-ho? El xiscle de la Carla és l’espurna que l’encén per dins. Gira cua i entra a l’habitació de la Carla quan el foc ja li arriba a les orelles.

―Deixa-la en pau! ―crida amb una veu que ni ella mateixa reconeix―. Treu les teves mans fastigoses del seu damunt!

La bèstia s’atura sense deixar anar la seva presa. Du els pantalons descordats i jeu damunt la nena subjectant-li els canells. Aixeca el cap i es mira la Tina amb una ganyota que no amaga la seva sorpresa.

―Que estàs gelosa, tu ara?

La Carla té la cara amarada de suor i llàgrimes i uns ulls a punt de sortir-li de les òrbites que supliquen auxili. El pantaló del pijama amb conillets de color rosa està a terra, al costat del llit, esquinçat.

El pare fa una rialla i torna a la feina. La Tina allarga el braç sense treure-li l’ull de sobre i agafa el porquet de fang de l’estanteria que hi ha al costat de la porta. Pesa molt i l’ha d’aguantar amb les dues mans perquè no li rellisqui. La Carla sempre ha estat la més estalviadora de les dues. Alça els braços enlaire i estampa el porquet amb força damunt el cap del monstre. Una pluja de monedes surten volant en totes direccions i s’escampen per l’habitació. La Tina aparta el cos inert que aixafa la seva germana aterrida. L’abraça amb força, li posa una manteta per damunt les espatlles i se l’enduu a la cuina. Sap què ha de fer. Primer li escalfarà un got de llet amb cacau a veure si aconsegueix calmar la tremolor que li sacseja el cos i li fa petar les dents. Després trucarà a la policia. Mai més deixarà que els tornin a fer mal.

Quan les sirenes trenquen el silenci de la nit, el monstre resta immòbil a l’habitació de la Carla. La sang brolla del seu crani obert i tenyeix de roig les monedes escampades sobre el llit. A l’habitació dels pares, la mare continua gronxant-se abraçada a les seves cames i amb la mirada perduda, però ara ha començat a dir alguna cosa, una espècie de xiuxiueig inintel·ligible semblant a una oració. La Tina es mira com la seva germana escura el got de llet. La nena agafa la tassa amb les dues mans, que han deixat de tremolar. Un bigoti de cacau queda dibuixat damunt dels seus llavis muts. Els ulls li brillen.