ALÍCIA

El país dels contes

Il·lustració de Patro Moreno

La llum del sol en retirada s’escola per les amples finestres de la sala i troba l’Alícia ordenant el munt de papers i altres andròmines que té escampades damunt la taula, al costat de la pissarra. Amb la cara il·luminada i un somriure als llavis rememora els esdeveniments del dia i es recrea en els moments singulars, petites joies que va guardant a la seva capseta dels tresors.

Recull amb parsimònia la bugada de dibuixos acolorits que travessen l’aula com garlandes en un dia de festa. Els observa reconeixent-ne l’autoria i s’entreté en cadascun, resseguint-ne els contorns amb la mirada. Dracs, princeses, Sants Jordis i roses que desfilen davant dels seus ulls en un ventall ampli d’escenes, traços, gammes cromàtiques i detallisme, directament proporcionals a la varietat de preferències, caràcters, capacitat d’atenció, motivació, capacitat d’expressió i nivell maduratiu dels seus alumnes de quatre anys. Els va guardant en les lleixes de l’armariet, etiquetades amb la fotografia i el nom de cada infant, damunt d’altres treballs que agruparà en un àlbum a final de trimestre perquè les famílies puguin apreciar el progrés dels seus fills i filles.

L’olor de pins i de terra mullada per la pluja del matí es barreja amb el batibull d’aromes de la sala: pols, guix, pintura, colònies diverses, suavitzants... barrejats amb l’olor de la pell tendre acabada d’estrenar. Inspira profundament amb el desig d’omplir amb aquesta fragància el forat que se li ha començat a fer a l’estómac. 

Unes quantes joguines s’han quedat escampades per terra. Recull les peces del trencaclosques i les col·loca al seu lloc mentre les ombres del capvespre es van apoderant de la sala. Trepitja alguna cosa que no ha vist i, quan s’ajup a recollir-la, se li muda la cara. Observa un camió de joguina que està tombat d’un cantó i alguna cosa s’esquinça dins seu. S’hi atansa i l’agafa amb cura. Li ha desaparegut el somriure. Els ulls marrons i vius s’han omplert amb les tenebres que ja envolten l’escola i unes gotes de pluja cauen damunt el camió vermell i groc abans d’arribar a la seva capsa.

Nota unes punxades al costat esquerre i s’encongeix de manera instintiva. Seu a les fosques en una d’aquelles cadires que no són de la seva mida, però ella ja hi està avesada que tot li quedi una mica massa petit o una mica massa gran. Ja ha passat un altre mes. Sap que el dolor erm que ara comença s’intensificarà en els tres pròxims dies i després anirà a la baixa. Cada vegada té les regles més doloroses, llargues i sagnants. La doctora li ha dit que té la síndrome de l’ovari poliquístic, però ella sap que són els fills que va somniar amb el Robert i que mai ha tingut. Il·lusions enquistades que la devoren per dins fent el forat cada cop més gran. Un pou que només pot omplir amb les rialles dels seus alumnes, amb les seves paraules innocents, les seves mostres d’afecte, les seves demandes.

Posa la mà dins la brusa i treu un penjoll ovalat d’or vell. L’agafa amb les mans tremoloses i recorda aquella nit, ja fa trenta-tres anys, dos mesos i set dies. El Robert tornava de fer una entrega amb el seu camió i havia estat fora tota la setmana. L’Alícia l’esperava des de primera hora de la tarda. No parava de fer viatges a la finestra del saló des d’on podia veure el camí serpentejant que davallava des de dalt del turó on es trobava la casa, fins a la carretera principal. Tenia tantes ganes de dir-li que ja havien arribat les invitacions del casament! De fet, les havia rebut per correu aquell mateix matí. Només faltava un mes i mig i, malgrat que la majoria de convidats ja n’estaven assabentats, volien fer les coses com cal. Ella havia aprofitat aquells dies per anar a emprovar-se el vestit de núvia i la modista li estava fent els últims retocs.

Ja era negra nit i feia estona que els fanals dels carrers s’havien despertat, quan va veure el camió atrotinat d’en Robert enfilar el camí. Havia plogut tot el dia i la carretera estava mullada. Era tard, devia estar cansat i anava massa de pressa. 

Encén el llum fluorescent i contempla l’aula. Les tauletes i cadires, distribuïdes en l’espai en grups de quatre, omplen tota la sala, un espai que la transporta cada dia al país dels contes on tot és possible. Al principi li va costar trobar aquest camí. Va estar caient al pou durant tant de temps, que fins i tot es va oblidar d’on era. No va necessitar beure de cap ampolla ni mossegar cap galeta per sentir com anava empetitint fins a arribar gairebé a desaparèixer.  

Mira el penjoll i l’obre a poc a poc. A dins, una fotografia una mica esgrogueïda mostra la cara somrient d’un noi d’uns vint anys. L’hi va fer ella mateixa una tarda que havien anat a passejar al riu. L’Alícia intentava enfocar la càmera mentre ell, juganer, l’abraçava per la cintura i li petonejava el coll.

—Estigues quiet, Robert! Que no em deixes fer la foto!

—Deixa’t estar de fotos i vine a seure amb mi a la soca! —replicava ell.

—Abans deixa’m fer-ne un parell.

—Així que prefereixes fotografiar el paisatge que estar amb mi? —deia el Robert fent el posat d’enfadat.

—Si em regales un somriure, vindré a seure amb tu —digué ella divertida.

I va immortalitzar aquell somriure abans d’anar a arraulir-se entre aquells braços que la feien sentir segura i protegida mentre observaven com s’amagava el sol rogent darrere les muntanyes.

—Tinc tantes ganes de fer-te meva! —li xiuxiuejà en Robert, després de besar-la, amb la veu trencada pel desig.

—Ja falta poc, amor meu, ja falta poc. Quants fills vols que tinguem?

—Els que tu vulguis, cuca! Tres, quatre...  No sé.

—Eh, que no soc una conilla, jo! Si vols tenir tants fills, ja podem començar a pensar noms!

—T’estimo, Alícia! T’estimo i t’estimaré sempre!

Les paraules d’en Robert li ressonen a les orelles. Si no hagués anat tan de pressa, si no hagués plogut, si s’hagués esperat a l’endemà per anar-la a veure, si..., si... El reguitzell de condicionals se li amunteguen al cervell com han fet tantes vegades en aquests anys d’absència. Se’ls coneix de memòria, com coneix totes les cançons i poemes que decoren les parets de l’aula.

L’Alícia no va voler saber res de cap més home, tot i que n’hi havia més d’un que li anava al darrere. Va acabar la carrera i va començar a treballar de mestra al primer poble on la van destinar. Volia perdre de vista aquella serp amb qui es topava cada matí en sortir de casa i que li havia esguerrat la vida.

Es va especialitzar en educació infantil per poder estar a prop dels infants que ella no havia pogut tenir. Una etapa que li permetia jugar a ser mare, oferir la tendresa i l’amor que li rajava a dolls i que la feien sentir útil. Els ensenyava els petits secrets de la vida, gaudia amb els seus aprenentatges i descobriments, absorbia amb avidesa els petons i abraçades nascudes de l’espontaneïtat, els oferia consol quan alguna cosa els entristia i els curava les ferides del cos i de l’ànima. Els seus alumnes eren la seva vida.

Ara la doctora li ha recomanat entrar a quiròfan per desfer-se dels quistos. Li ha dit que estan creixent massa i que es poden tornar malignes. També li ha dit que, posats a fer, li podria extirpar els ovaris per prevenció, que total, a la seva edat està a punt d’entrar en la menopausa i ja no li serveixen per res. Però ella no es vol desprendre dels fills no nascuts, de les regles doloroses que l’ajuden a desfer la culpa, no vol engrandir la buidor. 

—Però, senyoreta Alícia, què fa vostè aquí encara? —li diu la Rosa, amb el tiràs a una mà i  el cubell de fregar a l’altra— Em pensava que no quedava ningú! No treballi tant, que es posarà malalta!

  —Sí, sí, ja me n’anava.

Es penja la bossa al braç sense pressa i agafa el maletí amb els materials per a preparar les classes de la setmana vinent. Els divendres li costa més marxar. Sap que quan arribi a casa la trobarà buida i necessitarà buscar i remenar dins la seva capseta dels tresors on guarda records dolços dels infants que han passat per les seves mans al llarg d’aquests anys: fotos de castanyades, carnavals, festes de final de curs i de les obres de teatre; dibuixos dedicats d’alumnes que la van adorar en un altre temps i que ja no la recorden; tresors que omplen la seva vida i que l’ajuden a no tornar a caure en el pou de les coses perdudes. Especialment avui, que és un d’aquells dies que es tenyeixen de roig i les forces l’abandonen. No sap com s’ho farà si mai li falta la feina; si un dels quistos que cova pren vida; si es posa malalta. No sap com podrà sobreviure quan li arribi la jubilació, cada cop més propera. 

S’acomiada de la Rosa i, abans de marxar, fa una última llambregada a terra, brut de fang sec, gotetes de pintura, trossets de plastilina i algunes molles de pa de l’esmorzar. Fa una inspiració llarga per omplir el forat de l’estómac, que ara ja li arriba fins a la gola, amb una mica d’aquell ambient que encara conserva la calidesa dels infants. Abans que la Rosa netegi. Abans que la Rosa s’endugui fins a l’última engruna del seu perfum.