CLARA

Una rosella en un camp de blat

Il·lustració de Patro Moreno

Aix! Però què carai...? No deu ser...? Què pot ser, si no? No m’he donat pas cap cop jo! Sí, sí..., segur que sí! Ai, Clara, no et facis il·lusions que després ja saps què et passa! A més, no et fa mal res. És clar que, si no..., perquè...  és vermell i ben vermell... i em surt de dins. Sí, sí! Per fi! Alço els punys en senyal de triomf i els ulls se’m perden en el blanc del sostre del lavabo de cortesia de la planta baixa. Em pugen bombolles de la panxa i m’inflo com un peó. I ara què faig? Quin fàstic! M’eixugo amb el paper higiènic i miro el moc rogenc que tant he esperat sense deixar de somriure. Necessito una compresa. Quina merda! Just ara que han començat les vacances i, si no quedo amb les amigues, no ens veiem. Necessito esbombar-ho. Agafo el mòbil i començo a teclejar.

Berta que fas?

Res estava tafanejant a l’insta i tu?

Em volia banyar a la piscina pro ma vingut la regla.

Ueueue!

Ueue no! Es una merda! 

Se tacabat la llibertat. Ara cada mes el mateix rotllo.

Si quin pal! A mes es fsstigps! Fastigos!

Benvinguda al club! Vols que quedem?

Si! A les 6 a la cantonada?

Oki!

No u diguis, sispli

Soc una tomba! 

D’aquí a cinc minuts ja ho haurà esbombat. A veure qui em diu imberbe i immadura ara! Em guardo el mòbil a la butxaca i aparto d’una manotada els pensaments que em posen de mal humor. Començo a remenar l’armariet, segura que la previsora de la mare deu tenir algun paquet de compreses entaforades en algun lloc, però només hi trobo tovalloles i paper higiènic. Decideixo provar sort al lavabo de la primera planta. Pujo les escales de dos en dos taral·larejant “Una lluna a l’aigua” dels Txarango. Obro portes i calaixos del moble del bany, plens d’andròmines i trastos inútils. És impossible trobar-hi res. I m’hauria d’afanyar perquè em noto cada cop més humida. Potser hauria de trucar a la mare i preguntar-li on les amaga. No, millor que no. A veure si s’adona d’una vegada que ja no soc cap nena. Que ja em conec els seus interrogatoris de memòria:

—Amb qui has anat?

—Amb els de sempre.

—Qui són els de sempre?

—L’Anna, la Berta, el Ricard, el Jofre i d’altres.

—I què heu fet?

—Res..., passejar.

—On heu estat, que no us hem vist?

—Ai, mama, no ho sé! Por ahí, donant voltes!

—No deveu haver begut alcohol, oi?

—No, mama!

—Que hi ha algú que fumi de la colla?

—No!

—Ni un porret tampoc?

—Que no, mama, que no!

És que no entén que no li ho puc explicar tot? Que ja sé cuidar-me tota sola? Que també m’agrada tenir la meva intimitat, a mi? Però no, ella tot el sant dia foradant-me el cervell! Si sabés que amb la colla fem el botellón! Es mor de l’ensurt, la pobra! Surto del lavabo i m’aturo al mirall del passadís. Caram, sí què em fan arrugues aquests shorts. A veure si ara em surten una mica més les corbes i deixen de dir-me fideuà. Em giro d’esquena i aixeco una mica el cul. La taca vermella comença a despuntar en el shorts color de palla.

Faig camí cap al lavabo de l’habitació dels pares assaborint la sensació de llibertat que em produeix la casa buida. Sense ningú que em digui què he de fer o què he fet malament. Ningú que faci ganyotes mirant la roba que m’he posat. Ningú que em qüestioni. No sé per què em qüestiona tothom. Fins hi tot els de la colla, que sempre han de donar la nota. Es creuen uns herois perquè són capaços de pispar una ampolla de ginebra de casa sense que els enxampin. Són uns immadurs. I la Berta rampinyant tabac al seu germà gran. Si la mare s’assabenta que he fumat! No entén que tinc curiositat. I ella és tan perfecta... Obro el primer calaix del moble. Cremes, desodorant, pintures... És repugnant el gust del tabac! I no te’l treus del damunt amb res. Bé, sí, amb un trago de ginebra, però jo no bec. Això, ni provar-ho, que ja sé com acaben els que es passen de voltes. Com aquella nit que vam acabar a l’hospital. Havíem quedat a l’esplanada de darrere de l’Insti. Havíem arreplegat uns quants calés per comprar begudes i fer uns cubates, però el Toni va portar una ampolla de whisky que havia cisat de casa i el Roc en va dur una de conyac. La festa es va anar animant. Vam estar xerrant, escoltant música, i fent algunes selfies. Fins que el Marc va proposar de jugar al “Jo mai, mai”.

Vam seure tots en rotllana i va començar el joc. El Marc va passar amb l’ampolla de ginebra per controlar que tothom estigués ben proveït i quan va arribar al meu costat, jo vaig apartar el meu got.

—No, gràcies.

—Au va, Clara, només un raget, que si no, no té gràcia. 

—És que no m’agrada l’alcohol.

—Això és que l’has provat poc —va dir el Marc amb els ulls un pèl massa brillants.

—Va tia, només una mica —van animar els altres.

Tots em miraven esperant que em decidís. Notava els seus ulls expectants, les ganyotes de les seves cares, el seu posat fastiguejat, les frases que no deien. Per què no podia ser com ells? Per què no podia passar de tot i deixar-me portar? Potser tenia massa por de perdre el sentit, de no recordar, de fer el ridícul. Em feien pena quan anaven massa torrats. Però el desig de fer-me invisible va ser més fort. El Marc va deixar caure un bon raig al meu got amb cara maliciosa i vam començar.

—Jo mai, mai, m’he preguntat com seria morrejar-se amb un tio —va començar el Ricard.

Tots els caps es van girar cap a mi i jo em vaig amagar darrere el got fent un glop d’aquella beguda vomitiva.

—Jo mai, mai, he volgut tenir tetes —va dir el Jofre.

I jo vaig fer un altre glop mentre els altres es cargolaven de riure i a mi m’anaven pujant els colors i la mala llet.

—Jo mai, mai, he fet cas dels pares —va continuar la traïdora de la Mariona amb la veu entretallada i aguantant-se la panxa.

  L’arcada em va venir abans que el tercer glop em toqués els llavis. Vaig treure tot el que tenia a l’estómac. L’amargor em va quedar atrapada a la gola i a les orelles mentre la colla se’n fotia i s’ho passava d’allò més bé.

Llavors el Roc va treure un tros de xocolata i va muntar un cigarret. El va encendre fent-se l’important. Va fer una calada profunda i es va empassar el fum. Després va passar el cigarret a l’amic del costat i l’amargor em va baixar fins a la panxa i em va recargolar els budells. L’olor dolça i penetrant del porro s’apropava a cada calada i a cada calada jo m’allunyava una mica més del grup. Fins que em va tocar el torn.

—No, passo.

—Au, va, no siguis plasta!

—Que no.

—Fot-li una caladeta a veure si t’animes.

—T’ha dit que no. Passa-me’l a mi —va dir la Berta.

—És que aquesta tia sempre ens talla el rotllo!

Després del porro van fer un còctel de barreja amb l’alcohol que quedava. La majoria estaven ben tajas. Un parell van acabar vomitant i el Marc es va estirar en un banc a dormir la mona, però la Mariona es va desplomar. Va perdre el sentit i no tornava en si ni refrescant-la amb els glaçons que quedaven. El Nicky, un dels pocs que s’aguantava dret,  va agafar la moto i va anar a avisar a la guàrdia urbana. La Berta i jo la vam acompanyar a l’hospital amb l’ambulància. Ens van dir que havia patit un coma etílic. Quan van arribar els pares de la Mariona a l’hospital estaven commocionats i no paraven de demanar-nos explicacions. Com si nosaltres fóssim les culpables de l’estat de la seva filla. Si se n’assabenta la mare, em tanca a casa amb pany i clau.

Però on carai amaga les compreses, aquesta dona? Ella no entén que ara ens fem grans més aviat. Segur que a la meva edat ella encara jugava a nines! Les meves amigues ja van amb nois i algunes s’hi han ficat al llit i tot i jo ni un pico no m’he donat encara. Qui t’ha de mirar a tu, fideuà, planxa de surf! De tota manera els nois són uns tontos i uns immadurs. Bé, tots, tots, no. El Jordi és diferent. 

He inspeccionat el lavabo dels pares de dalt a baix sense èxit. Començo a buscar entre els calaixos de la còmoda. Aquí només hi ha calces i..., ooh, quins sostenidors més guais! Me’ls poso damunt la samarreta i desitjo tenir els pits de la Berta. Ressegueixo amb els dits les cassoletes encoixinades guarnides amb puntes i transparències de color negre. El mirall de la paret em torna la imatge d’un secall fent postures de femme fatal. M’hi acosto per confirmar el que no vull creure. Ara no em pot sortir un gra! Merda, merda, merda! Que avui tinc bàsquet! I el Jordi... És tan guapo el Jordi. Però ell no em fa gens ni mica de cas. No sé què faré quan s’acabi la temporada i deixi de ser el meu entrenador. Vaig pel tercer calaix quan noto les pessigolles al cul. Em trec el mòbil de la butxaca. Qui em truca ara?

—Mare?

—Hola, reina, què fas?

—Estic buscant una compresa i no en trobo cap! On les amagues?

—T’ha vingut la regla?

 —No cal que t’esveris, mare. Sí, m’ha vingut.

— Vaja! Ja ets una doneta! Estàs bé? Ara mateix vinc cap a casa!

—No cal, mama, de debò! Només vull una compresa.

—S’han acabat. Agafa la que hi ha dins la meva bossa negra, al vestidor. Sempre la duc a sobre per si de cas. Ara mateix te’n vaig a comprar.

—D’acord.

—Quina il·lusió, Clara!

 —Estàs plorant?

Si ja és plom de per si, tendra no hi ha qui l’aguanti! Petons, carícies, abraçades..., m’aclapara, m’embafa, m’engavanya. És asfixiant! Sé que m’estima, però és molt pesada. No confia prou en mi. 

—Clara, cuca, encara no t’ha vingut la regla? Videta, posa’t una compresa a la motxilla per si de cas et ve a l’Insti —em diu i em repeteix des que vaig començar l’ESO. Que ja em sé espavilar sola, jo! Si em ve a l’insti, en demano una a alguna amiga, que totes la tenen i segur que algú porta compreses de recanvi. I el més fort és que no capta que m’està ratllant i encara em posa de més mala bava. Ella és la metxa i jo soc la pólvora, com diu el pare! I és que ja n’estic farta, que tothom pensi que soc un bitxo raro. Com en el viatge de fi de curs de primer.

El primer dia, després de les activitats programades, vam anar a remullar-nos a la piscina. Ens tiràvem de cap i de peus una vegada i una altra fins que em vaig adonar que els nois ens repassaven amb la mirada cada cop que sortíem de l’aigua. Els ulls se’ls quedaven enganxats en les pitreres com si no haguessin vist mai una noia amb banyador. Em vaig capbussar dins l’aigua i vaig fer el ronso fins que la professora de mates ens va fer sortir perquè es feia l’hora de sopar. Vaig pujar les escales intentant tapar-me amb els braços els mugrons que l’aigua freda em feia créixer sota la lycra mullada. No va servir de res. Les rialletes dels nois i els comentaris a mitja veu no es van fer esperar. I a sobre, quan va ser l’hora d’anar a dormir i ens vam posar el pijama, les companyes d’habitació hi van ficar cullerada:

—Ostres, Clara, encara no portes sostenidors?

—Què vols que porti, si no té tetes!

—I que ho diguis! És una planxa de surf! —van riure.

—Doncs jo, de tu, em posava relleno. Total, ningú no ho nota!

—Sí, això, que s’hi posi dues taronges!

—Amb dues mandarines ja en té prou!

—Ha, ha, ha...

Em vaig tancar al lavabo perquè no em veiessin plorar i no vaig poder dormir en tota la nit. Sentia la seva respiració profunda en la foscor mentre jo em barallava amb els pensaments que m’enfosquien el cervell. Per què no puc ser com les altres? Per què sempre es fiquen amb mi? Fideuà, planxa de surf, post de planxar, imberbe, immadura...des d’aleshores que fan broma i jo faig veure que no m’importa.

Va ser un viatge sonat aquell. Aquest curs estem castigats sense viatge perquè l’última nit se’n va muntar una de grossa. Algun il·luminat va pensar que estaria bé fer una festa de comiat i uns quants van anar a comprar beguda i patates al súper de la cantonada. A les dotze de la nit, quan els profes estaven dormint, ens vam reunir tots en una de les habitacions dels nens, que era la que estava més apartada. Alguns van començar a beure cubates i es van esverar una mica. L’Anna va beure més del compte i va començar a morrejar-se amb el Ricard. El Marc es va posar a saltar a les lliteres i la Mariona va penjar fotos de la festa a l'Instagram. Jo volia tornar a la meva habitació perquè ja veia que la cosa no acabaria bé. Cada vegada es desmadrava més la nit. Fins que es va obrir la porta de cop i els quatre professors que ens acompanyaven van aparèixer amb cara d’emprenyats. Els pares de la Mariona havien vist les fotos que havia penjat la seva filla i havien trucat a la tutora molt enfadats. Es va muntar un merder! Van organitzar una reunió per calmar els pares que reclamaven responsabilitats al professorat i des d’aleshores que la mare està més pesada que mai. 

Obro el llum del vestidor i quedo acollonida. Tot està endreçat meticulosament: les sabates classificades per colors; el jerseis plegats tots a la mateixa mida i apilats segons la temporada; les camises del pare segons la tonalitat i amb la corbata corresponent a joc; les bosses arrenglerades en la prestatgeria superior. L’obsessió de la mare per l’ordre és malaltís. Allargo el braç per agafar la bossa negra i remeno buscant la compresa del “per si de cas”. Finalment buido el contingut damunt del llit. Una bossa de plàstic de colors llampants amb les paraules ultrafina i sense ales em confirma que he trobat el que buscava, però és buida. 

Fico totes les coses a la bossa i la torno al vestidor. Començo a remenar les coses de la mare i una caixa de metall em crida l’atenció. No sé què hi ha fa aquí. És vella i està mig rovellada. Què hi deu guardar? Intento obrir-la però no puc. Finalment la tapa cedeix. M’ha costat una ungla de la mà dreta. A dins, dos paquets de cartes esgrogueïdes relligades amb un cordill, postals i fotografies antigues, entrades de concert i altres relíquies. Em noto la humitat a l’entrecuix i decideixo anar a la dutxa i deixar el treball de detectiu per a més tard.

Em despullo i deixo els shorts a la pica per no tacar res. Miro la taca amb orgull i fàstic al mateix temps i penso que sembla un quadre d’en Van Gogh:

— “Una rosella en un camp de blat”! —dic imitant la veu de la profe d’art.

Una estona més tard, sec damunt la catifa de l’habitació dels pares amb una samarreta de tirants i les calces encoixinades amb mig rotllo de paper higiènic. He tacat la tovallola i el terra del lavabo. Amb l’esquena recolzada a la vora del llit i la capsa entre les mans, tafanejo els records de la mare. Deslligo el primer paquet i agafo una carta. La lletra és menuda i gairebé inintel·ligible. Començo a llegir un munt de paraules ensucrades d’un adolescent enamorat. “T’estimo, Carme. Compto els dies que falten per baixar a Barcelona i tornar-te a veure”. Busco amb curiositat la signatura del final per veure com es deia l’antic amor de la mare. Quedo una mica decebuda quan veig que són del pare. Agafo una carta de l’altre paquet. Una rere l’altra, els meus ulls corren àvids per les fileres de lletra clara i arrodonida amb tendència a enfilar-se cap amunt i identifico els trets que encara conserva la lletra actual de la mare. Descobrir que van adreçades al meu pare no m’ha sorprès. No podia ser d’una altra manera, la meva mare sempre tan perfecta. A veure quines xorrades es deien. Obro uns quants sobres, ara de l’un, ara de l’altra. Les cartes del pare són més curtes, més seques, sense tantes floritures. La mare s’enrotlla més. Explica les coses que fa, amb qui surt, comenta el llibre que està llegint i fins i tot s’atreveix amb algun poema. 

Ja he liquidat gairebé tota la capsa quan em cau a les mans una carta amb un to diferent: “No pot ser d’una altra manera, Ernest, la mare no ho entendria i jo no em veig amb cor de donar-li aquest disgust. I el pare, no vull ni pensar què seria capaç de fer. Hem de fugir, començar una nova vida lluny d’aquí, lluny dels nostres i de tots els que ens coneixen. I ha de ser aviat, abans que s’escampi la notícia”. Em pregunto quina en devien fer. Remeno les fotos a la recerca de respostes. N’agafo una on es veu una adolescent que em resulta familiar. És la mare. Un noi amb barba i els cabells llargs li passa el braç per l’espatlla. M’apropo la foto al nas. No m’ho puc creure. A sota de tot aquest pèl hi ha el meu pare. Se’ls veu superjoves. Ostres, quin parell de penjats..., i ara tot el dia amb corbata. En una foto estan asseguts en una esplanada a la muntanya amb un grup de joves que fan el ximple davant la càmera. En una altra, la mare fuma un cigarret repenjada en un arbre, mentre el pare toca la guitarra assegut en un pedrís. Que estrany veure’ls amb texans i camises dues talles grans. Però per què no m’han ensenyat mai aquestes fotos? Agafo una altra fotografia. Ara veig que m’assemblo molt a la mare. Porta una melena llarga com la meva però jo tinc els cabells més clars i rinxolats. Se la veu molt prima, però la camisa li tiba de la panxa. No pot ser! En una altra, els pares es fan un petó. Estan de costat i es pot apreciar perfectament la rodonesa de la panxa d’ella. Giro la foto i miro els números mig esborrats del dors. Alguna cosa em grinyola. El meu cervell es posa a calcular. A veure... si ara en té trenta-sis, llavors en tenia... quinze! No, no sóc jo la que duu dins la panxa. No entenc res. Com pot ser que...? Què devia...? Però llavors on...? Els interrogants s’amunteguen a la meva ment. Guardo la caixa al seu lloc i vaig a la meva habitació a buscar uns pantalons nets. 

Mentre baixo les escales sento girar la clau al pany i s’obre la porta. La mare és al llindar amb un paquet de compreses a la mà, la respiració entretallada i un somriure al rostre entresuat. Els nostres ulls es busquen en la distància. La seva expressió deixa entreveure per uns instants el reflex de la jove de la foto.