FIONA

Inexistent

Il·lustració de Patro Moreno

Entren a la consulta agafats de la mà. Ella perquè necessita on aferrar-se abans d’enfonsar-se en el desànim; ell perquè no sap dir-li amb paraules que no està sola, perquè no s’atreveix a dir-li que tot anirà bé, que segur que és una falsa alarma. La mala astrugància els sobrevola i els enfosqueix els pensaments. Seuen apuntalant el cul a la cadira amb els talons alçats i les cames preparades per fugir a tot córrer.

Una doctora jove entra amb el pas ferm i la veu dolça, i s’instal·la darrere de la taula. Comença a fer preguntes a la Fiona, que respon amb la veu esquerdada i el cor encongit. Li explica que avui, després de dinar, ha anat al lavabo i ha vist la taca viscosa i plena de sang a les calces. Des d’aleshores no ha deixat de sagnar. La doctora li diu amb veu melosa que ara mirarà com està l’embrió, que pot ser que no sigui res, que de vegades ja passa que sagni una mica la futura mare i, per uns moments, les parpelles se li eixamplen i el verd oliva dels seus ulls agafa més intensitat.

            S’estira a la llitera, s’arremanga la samarreta i nota la fredor del gel damunt la panxa. Ell li agafa la mà, dempeus al seu costat. Ambdós amb els ulls clavats en la pantalla que mostra unes imatges en blanc i negre. La doctora fa lliscar el transductor amunt i avall damunt el gel transparent mentre ells intenten desxifrar la imatge que apareix al monitor. Després d’unes quantes passades, la doctora neteja l’aparell i el deixa al seu lloc lentament. Es mira la Fiona amb cara seriosa.

—Em sap molt greu. No hi ha batec.

—Però si la setmana passada li van fer una ecografia i tot estava bé! —es resisteix el seu home.

  —N’està segura, doctora? Per què no ho torna a mirar? —pregunta la Fiona amb un fil de veu.

—N’estic segura —respon atansant-li un tros de paper perquè es netegi el gel llefiscós.

Tornen a seure davant la doctora que li defuig la mirada. Ella no ho entén. No entén com ha pogut passar i vol respostes. La doctora no li pot dir quan ha deixat de bategar el cor del seu fill ni per què. Diu que és una cosa que passa sovint, que hi ha molts embarassos que no arriben a bon port per causes diverses, que de vegades és degut a una anomalia cromosòmica, que potser és millor que no vingui si no ha de venir bé.

La Fiona s’ha de quedar ingressada a l’hospital. Ja estava de nou setmanes i li han de fer un raspatge. Li diuen que entrarà a quiròfan demà al matí. Ella ha convençut el seu home perquè se’n vagi cap a casa a dormir i torni demà. L’han deixat en una habitació petita amb les parets nues d’un blanc grisenc i ara, amb els ulls clavats al sostre es fa mil preguntes que alimenten la culpa que ha començat a covar. No pot entendre què ha passat. Repassa les últimes hores pas a pas per descobrir una falta, un moviment massa brusc, una imprudència que li hagi llevat la vida al seu nadó. No pot acceptar que el fill que ha imaginat tantes vegades no arribi a existir mai. Un pes se li ha instal·lat al mig del pit i gairebé no la deixa respirar; un altre, al baix ventre. Dos sentinelles amb les seves llances disposats a protegir el tresor que amaga a la seva cova. Darrere els ulls, un mar embravit empeny amb força un mur de contenció.

S’abraça la panxa. Sap que la criatura que porta dins és morta, però no vol que li arrenquin. Han esperat aquest fill tant de temps, els ha costat tant concebre’l, que ara no el vol deixar anar. Raspatge, un nom tan horrible com allò que representa.

A mitjanit, sent unes passes que s’acosten enmig del silenci. Una infermera entra a l’habitació i li diu en veu baixa que un quiròfan ha quedat buit i, si vol, li poden avançar la intervenció. Ella ho accepta. Minuts més tard, un zelador la ve a buscar amb una llitera i se l’emporta per passadissos deserts. Li posen la via i aviat els sentinelles cauen desplomats i ella perd el món de vista.

Es desperta quan encara no s’ha fet de dia. Les mans busquen el ventre per tapar el buit i els ulls, secs fins ara, s’omplen d’aigua que no pot aturar. Desitjava tant aquest fill. Perquè ella sap que era un nen. Ho ha sabut des del primer dia.  L’ha imaginat tantes vegades, l’ha somniat tantes nits, que no es pot creure que ja no existirà mai. Els ulls verds i el nassarró una mica arromangat, d’ella; els cabells rinxolats i els clotets a la galta, del pare; potser la piga de l’avi Josep que han heretat alguns dels seus descendents. I ella bressolant-lo, donant-li el pit, amanyagar-lo amb petons i abraçades, vetllant el seu son... I ara, ja no queda res. Només el buit.

Estaven tan contents i feia tant que ho esperaven, que ho van pregonar als quatre vents. I ara haurà de donar explicacions a tota la família i als amics. Se’ls trobarà i li preguntaran amb il·lusió com va l’embaràs, i ella haurà de dir i repetir que ja no n’hi ha d’embaràs. I llavors veurà la pena reflectida en els rostres dels qui s’estima, sabrà el que passa per les seves ments, li diran amb els llavis muts que se li acaba el temps. Després veurà com s’esforcen a buscar dins del repertori après, un munt de paraules gastades fetes per a consolar, paraules que faran créixer la seva ràbia contra el món, un món que no para de donar-li patacades.

El seu home arriba a primera hora del matí i la troba amb la cara pàl·lida i els ulls inflats. Malgrat que no ho diu, el nota alleujat quan s’assabenta que ja li han fet el raspatge. Li donen l’alta i tornen a casa en silenci. Ha de fer quarantena com si hagués parit abans de tornar a començar. Comptar els dies per controlar l’ovulació; mesurar la temperatura; fer l’amor programat aprofitant els dies més fèrtils; quedar-se estirada una estona després de copular; visualitzar la trajectòria ondulant de l’espermatozoide, la seva lluita per foradar l’òvul i penetrar-lo; pensar en positiu; visualitzar la formació de l’embrió, el seu desenvolupament i el naixement del nadó. I tot això, fer-ho una vegada i una altra sense defallir. Un mes rere l’altre de planificació, d’espera, d’esperança, de desil·lusió. Però a ella el temps se li acaba. Els quaranta són a prop i cada vegada li costarà més quedar-se embarassada. Potser mai podrà arribar a ser mare. Les mans se li’n van cap a la panxa que ja no creixerà i pensa en el seu fill no nat. El fill que no ha sabut mantenir viu, el que li han esgarrapat de l’úter perquè no ha sabut cuidar. Els ulls li tornen a rajar. Gira el cap i mira per la finestra. No vol que el seu home la vegi plorar. I llavors els veu, darrere l’aigua que entela la imatge, nens i nenes jugant al parc. Intueix la seva cridòria i les seves rialles emmudides pel soroll del motor i l’aire condicionat del cotxe. La tristor se la menja.

—Estàs bé? Va, no ploris més —li diu per tercera vegada avui, agafant-li la mà.

Se sent incompresa per tothom, fins i tot pel seu home. Sembla que no tingui dret a plorar per un nen no nat, un nen que ni tan sols estava mig format. No saben que ha perdut tota una vida. Una vida imaginada al detall des del moment que va veure la ratlleta de color rosa en el test d’embaràs. No coneixen els plans que ha fet amb ell, ni les paraules que li ha adreçat. No s’imaginen els noms que ha valorat, ni la robeta que li ha comprat. No tenen ni idea de les moixaines que tenia guardades ni de l’amor que encara sent pel seu fill. Un fill que fins fa unes hores duia a la panxa i que li han arrencat de l’úter com aquell qui neteja una piscina buida on s’hi ha fet verdet. Un fill que no podrà enterrar perquè han llençat a la brossa com un tros de carn podrit. Un fill que no naixerà mai. Un fill inexistent.