ISONA

El vol de l'àngel

Il·lustració de Patro Moreno

La Isona arriba a dalt de tot del penya-segat esbufegant. S’apropa a la vorera i contempla el mar des de les alçades. Hi ha qui es deixa seduir per les flames d’una foguera, però ella sempre es perd en el blau intens del mar i el vaivé de les onades. Avui, coronades d’escuma blanca, xoquen contra les roques que s’amunteguen al peu del penya-segat sota el sol de migdia. El vent li embulla els cabells que li arriben a mitja esquena. Deixa la motxilla a terra i seu repenjada en un pi. Està cansada del camí, que avui se li ha fet més feixuc que mai. Malgrat que no du gaire cosa a la motxilla, malgrat que el sol de tardor no crema tant com a l’estiu, malgrat sentir-se més buida que mai.

A un quart de nou del matí ha anat a l’estació de Sants i ha agafat el tren cap a Girona. Després, un bus l’ha dut fins a L’Escala. Des de la Cala Montgó ha enfilat el camí de ronda que voreja els penya-segats i que tantes vegades ha fet amb el pare en els darrers estius. Ha deixat enrere la Caleta i una vomitada que se li havia començat a formar durant el trajecte en bus, i ha caminat fins al capdamunt de la Punta Ventosa. Ara, respira el silenci de la muntanya tan sols destorbat pel trencar de les onades, el vent i els ocells que planegen sobre el mar o s’aturen en les branques dels pins.

D’aquí a uns dies serà el seu aniversari. Setze. Havia pensat celebrar-ho amb els amics i després fer alguna bogeria amb el Quim, però ara tot se n’ha anat en orris. Com ha pogut ser tan badoca? Com s’ha pogut equivocar tant? Recorda quan van començar a sortir. Va ser després de les vacances de Pasqua. S’havien estat creuant miradetes al pati i un dia, quan tornaven a classe després d’esmorzar, ell se li va apropar i li va dir si volia anar a fer unes birres amb uns amics aquella tarda. La Isona s’havia quedat muda de cop. No s’esperava que el Quim, que estava a segon de batxillerat, es pogués interessar per una mocosa de quart. Però la seva amiga Carla va contestar a l’acte:

—I tant que vindrem, oi Isona?

La Isona es va limitar a assentir amb el cap perquè no podia articular paraula. Feia més de dos anys que el buscava quan sortia al pati o als passadissos, que esperava les entrades per coincidir amb ell, passar pel seu costat i aspirar la seva olor, escoltar retalls de converses dirigides als amics i que ella guardava com a petites peces de puzle que intentaven reconstruir-lo, vestir-lo de pensaments, de gestos, de comportaments... i ella havia tingut prou temps per anar omplint els buits que li mancaven amb la seva imaginació.

Mira l’hora que marca el mòbil. Pensa en el temps que li queda abans no la comencin a buscar, abans no s’adonin de la seva fugida. Avui s’ha saltat les classes i s’ha posat en marxa de bon matí. Ara ja és lluny de casa. Però a les tres, la mare s’estranyarà que no hagi arribat i es començaran a disparar les alarmes. Obre la motxilla, treu l’ampolla d’aigua i fa un trago per engolir el que fa temps que du clavat al pap. No ha tocat l’entrepà de l’esmorzar. Ja fa dies que se li ha tancat l’estómac i és incapaç de menjar res. La de vegades que n’havia parlat amb la mare! Encara no entén com va poder ser tan ruca, tan inconscient.

Van començar a quedar amb el Quim, primer amb tota la colla i després sols. Aviat va arribar el primer petó. La Isona creia que es desmaiaria. Ho havia somniat mil vegades, però no s’imaginava que pogués ser tan dolç, tan humit, tan electrificant. Era la primera vegada que li feien un petó a la boca. Sempre li havia fet una mica d’angúnia imaginar-se dues llengües intercanviant saliva, però reconeixia que era d’allò més addictiu.

Després van arribar les carícies, cada cop més íntimes, més sorprenents. Els dits del Quim descobrien sensacions amagades en racons del seu cos que li havien passat desapercebuts fins aleshores. Sensacions que s’apoderaven d’ella i que no podia controlar. I llavors, quan estaven més acaramel·lats, van arribar les vacances. Ella havia de marxar amb els pares a l’Escala, com cada estiu, i el Quim feia un viatge a Costa Rica amb la família.

La Isona estava destrossada. No sabia com podria viure allunyada del Quim, sense les seves carícies, les seves paraules... I l’última nit abans de separar-se, ho van fer. El Quim va conduir la moto fins a la platja de Gavà i van fer l’amor sota les estrelles, damunt d’una tovallola de platja que va quedar tacada de sang.

Es passa la mà per la panxa i es pregunta com ha pogut passar. Després de les converses repetitives amb els pares, les seves advertències, després de les classes de sexualitat de l’insti, on tothom li havia dit i repetit les mateixes coses mil vegades. Ella era la inexperta i es va deixar fer. Ell no va parlar en cap moment del preservatiu. Com podia ella aturar aquell moment tan romàntic per parlar d’una cosa tan freda? Va aguantar les envestides del Quim que la rebentaven per dins, mossegant-se el llavi per no queixar-se. Havia sentit a dir que la primera vegada no et pots quedar embarassada. Ells només ho havien fet un cop, però a ella no li va tornar la regla i va començar a tenir l’estómac regirat al matí.

Durant l’estiu s’havien estat enviant missatges pel Whats. Al principi s’escrivien un munt de vegades al dia. Ell li enviava fotos dels indrets que visitava. Havien llogat un quatre per quatre i recorrien Costa Rica al seu aire. Havien coincidit amb una família de Barcelona que tenien dues filles i feien el viatge plegats. Ella, en canvi, passava els seus dies amb els amics d’estiu anant a les mateixes cales de sempre i fent les mateixes coses de sempre. L’enyorava molt i es passava el dia mirant el mòbil per veure si li havia escrit alguna cosa o li havia enviat alguna foto. Però a mesura que passava l’estiu els missatges es van anar espaiant i al final de les vacances era ella la que sempre escrivia. Ell a vegades no contestava i si li enviava alguna foto, sempre sortia al costat d’aquella noia amb qui viatjava.

A mitjan agost es va adonar que no era normal que encara no li hagués vingut la regla i va anar a la farmàcia. La prova li va confirmar les sospites. Estava aterrida, havia de parlar amb el Quim, però no s’havia atrevit a dir-li per telèfon. Havia de fer-ho en persona.

Els últims dies de vacances es van fer interminables. Passava la major part del temps fora de l’apartament perquè no s’atrevia a mirar als seus pares. Es pensava que li notarien a la cara que li passava alguna cosa. Quan era a casa, es tancava a l’habitació i mirava i remirava les fotos del Quim. Aquella noia tan guapa sempre sortia a prop seu. En una s’esquitxaven a la piscina, en una altra sortia tot el grup, però la noia es repenjava del Quim. Es va aturar en una que sortia ell sol. Els ulls li brillaven mirant a la càmera amb un somriure babau i ella va saber a l’instant qui li havia fet aquella foto.

Per fi es van acabar les vacances i van tornar a Barcelona, però no hi havia manera de quedar amb el Quim. Si li trucava, no li agafava mai el telèfon i si li enviava missatges, sempre li posava alguna excusa, o bé quedaven i se’n desdeia a última hora. No entenia per què de cop s’havia fet fonedís.

Va buscar-lo en els llocs on solia anar. Li havia d’explicar el problema que tenien. Els dies passaven i ella estava molt nerviosa perquè aviat se li començaria a notar la panxa i no sabia què fer. No ho havia dit a ningú, ni tan sols a la seva amiga de l’ànima. I aquella tarda el va veure. Estava a la plaça del barri, assegut a la moto xerrant amb els amics. El cor se li va aturar en sec i li va tallar la respiració. Quan va tornar a agafar aire, es va posar a bategar a mil per hora. El Quim estava de costat rient amb els amics i no l’havia vist. Ella es va apropar amb el cor desbocat i la respiració accelerada fins que el va tenir a tocar.

—Hola, Quim —va dir amb un fil de veu —. Quan has arribat?

El somriure es va transformar en ganyota en la cara bruna del Quim.

—Fa uns dies —va respondre amb la veu mandrosa.

—Necessito parlar amb tu.

—I ha de ser ara? —va preguntar.

—És important.

—Puja —va dir el Quim engegant la moto i posant-se el casc.

Van enfilar la carretera de Vallvidrera cap al Tibidabo a tot drap. La Isona s’arrapava al Quim en un intent de retenir-lo, però tot i tenir els cossos enganxats, el notava més lluny que mai. Fins i tot més lluny que quan ell encara no s’havia adonat que ella existia.

Quan van arribar al mirador, el Quim va aturar la moto. Ella el va deixar anar i va baixar sense esma. El sol cada vegada estava més baix, però encara hi havia llum. Als seus peus quedava la ciutat de Barcelona. El mar, al fons, es confonia amb la boirina de la tarda.

—Bé, què és això tan important que m’has de dir? —va preguntar seriós.

—Com és que no m’agafes les trucades? Fa dies que vull parlar amb tu —va preguntar intentant atrapar la mirada que ell li defugia.

—Això és el que m’havies de dir?

—No. És que no sé com dir-t’ho.

—Parlant, potser? —va dir alçant una cella i torçant el llavi.

La Isona es va acostar per agafar-li la mà, però ell se’n va apartar com si li hagués picat el corrent.

—Quim... estic... estic embarassada.

—Però què dius! N’estàs segura? I a mi per què m’ho expliques?

—És teu.

—Si només vam follar un cop!

—M’has d’ajudar. No sé com dir-li-ho als pares. No sé què he de fer.

—Ei! Para, para! —va dir el Quim, alçant les mans i vinclant el cos enrere— A mi no m’emboliquis amb els teus rotllos! Com sé que és meu? I com sé que no t’has enrotllat amb ningú més aquest estiu?

—És teu. T’ho juro. T’estimo —Ella va fer la intenció d’acaronar-li la galta com li havia fet tantes vegades, però ell li va apartar d’una manotada.

La Isona no reconeixia el Quim que tenia al davant i que no parava de donar voltes gesticulant i posant-se les mans al cap. Tot d’una es va girar cap a ella i assenyalant-la amb el dit li va etzibar:

—No et creguis que em penjaràs el mort. Em sents? Ni se t’acudeixi anar dient que jo t’he prenyat.

—Però, Quim, m’has d’ajudar —va dir, incapaç d’aguantar les llàgrimes.

El Quim la va agafar fort pel braç i mirant-la amb ulls de foc i les dents serrades li va dir:

—Si dius res de mi, escamparé per tot l’institut que ets una puta. T’ha quedat clar?

El cel s’anava enfosquint i les llumetes de la ciutat s’encenien de mica en mica. Al cor de la Isona ja era negra nit.

Treu una llibreta de la motxilla, agafa aire i comença a escriure. Ha estat tot aquest temps pensant com enfrontar-se als pares, com explicar-los el què ha passat, però sola no. Ho havia de fer amb el Quim. Amb ell s’hauria atrevit a tot. Escriu i escriu el que no ha sabut dir amb paraules. No ha pogut dir-los que no és la nena perfecta de qui se senten tan orgullosos. No ha volgut veure la seva cara de decepció en descobrir que no és tan santeta com es pensaven i pregonaven. No ha estat capaç d’entomar les seves mirades de recriminació, el seu possible rebuig en veure que no ha fet cas de res sobre el que l’havien previngut. Els sentiments de culpabilitat es barregen amb els de decepció. Torna a la nit en què es va entregar. On són les paraules boniques que li deia el Quim? Per què ara la rebutja com si fos un mocador brut? Per què no es va atrevir a dir-li que fes servir preservatiu? Per què no en va agafar un ella, si pressentia que la nit acabaria així? Ara s’ha destruït el seu món. No suporta el seu menyspreu. No vol tenir el fill que se li ha començat a formar al ventre. No vol viure més si ell no sent res per ella. No pot continuar vivint amb aquest dolor que l’empresona. Sense ell no és res.

Primer va pensar a tallar-se les venes. Diuen que no fa mal i et vas quedant adormida. Però l’única banyera de casa és a l’habitació dels pares. La setmana passada ho va intentar. El pare estava a la feina i la mare havia sortit a comprar. Va omplir la banyera fins dalt, hi va tirar un raig de sabó i s’hi va submergir. S’havia posat el tamboret al costat de la banyera amb un paquet de fulles d’afaitar. S’hi va estar una estona. Va ficar el cap dins l’aigua calenta i va aguantar la respiració, però ni així s’apaivagava el batibull del seu cap. Va treure el cap per agafar aire i va començar a tremolar. Va obrir el paquet, va agafar una fulla d’afaitar i la va encarar damunt el canell esquerre. Llavors, quan estava a punt d’enfonsar-la damunt la pell va pensar que seria millor primer tallar-se el canell dret perquè a ella li costava molt fer les coses amb la mà esquerra. Així, si perdia forces, li resultaria més fàcil el segon tall. Va agafar la fulla d’afaitar amb la mà esquerra, la va posar damunt del canell dret i quan anava a fer força, va sentir la porta de l’entrada. Minuts després, la mare entrava al lavabo.

—Què hi fas aquí, Isona?

—Res. Volia depilar-me.

—Ah, molt bé, però no facis gaire mullader.

Llavors va pensar que els pares no es mereixien passar pel tràngol de trobar-la dessagnada, envoltada d’aigua tenyida de roig. Les pastilles eren una altra opció. Si ho feia bé, se n’aniria a dormir i ja no es despertaria. El problema era que no tenia ni idea d’on treure els medicaments. A casa no n’hi havia gaires perquè els pares eren naturistes i gairebé tot el que feien servir quan estaven malalts eren herbes. A més, sabia que si et trobaven viva et feien una rentada d’estómac que era horrible. Al final va pensar que el millor que podia fer era marxar lluny on ningú pogués trobar-la. Així evitaria l’espectacle als pares.

Sempre ha tingut el desig de volar. Amb el Quim havien parlat sovint de llençar-se amb paracaigudes i a ella sempre li ha agradat el mar. Per això va decidir marxar fent realitat un dels seus desitjos.

Signa l’escrit de comiat i fica la llibreta dins la motxilla. Se la carrega a l’esquena i desfà un tros de camí per anar cap a la Punta Milà. Abans, es desvia per acostar-se a l’olivera, prop del camí cap a l’Estartit, on solen aturar-se a esmorzar quan van de ruta amb els pares. De fet, és un conjunt d’oliveres al voltant d’una taula que, vistes en la distància, semblen una olivera gegant entremig dels pins. El pare sempre diu que és la imatge d’una família unida. Obre la motxilla i treu el mòbil. La pantalla li mostra un munt de missatges i trucades perdudes que no ha sentit perquè l’ha posat en silenci. El desbloqueja i tecleja “Us estimo” al grup familiar. Deixa la motxilla damunt la taula, passa la mà per l’escorça d’un arbre i respira intentant xuclar-ne l’olor per última vegada. Després, s’encamina decidida cap a la Punta Milà.

És l’hora. El sol s’apropa a l’aigua que cada vegada és més fosca. No vol esperar més, sempre li ha fet por la foscor i no vol fer marxa enrere. Ho ha de fer ara, abans que el sol se submergeixi dins l’aigua salada que l’espera. S’alça i les seves passes l’apropen a la punta de la roca que s’aboca damunt del mar. Uns arbustos li dificulten el camí, uns esbarzers li esgarrinxen les cames, les branques dels pins arran de roca s’entortolliguen en una munió de nusos que li barren el pas. Fa uns passos enrere i voreja els entrebancs. S’enfila per un camí pedregós força empinat però lliure d’arbres. Les pedres se li claven a la planta dels peus, la fan relliscar, però ella s’arrapa amb les mans grimpant l’últim tram del camí. Arriba a dalt de tot i contempla el mar obert. A l’esquerra, la Punta Mongó amb les seves casetes blanques i més amunt la Torre, són testimonis del seu comiat. El vent bufa més fort. Pensa que la tramuntana ha vingut a ajudar-la. S’enfila a la roca escarpada i mira avall, cap a la Cala Viuda, fent equilibris. La dansa de les onades la mareja. El cap li dona voltes. Tot trontolla al seu voltant.  Estén els braços i nota com li creixen les ales. Es torna lleugera, transparent. Vincle el cos endavant i es deixa caure al buit. Nota la resistència de l’aire, es torna aire, abans de xocar contra el blau fosc.