MARIA

Ocell engabiat

Il·lustració de Patro Moreno

No, no vull ser mare! No ho he volgut mai. I no cal que em mireu així, que les dones servim per a moltes altres coses, a banda de parir. Jo vull ser lliure, viure el moment, viatjar, dedicar-me a la meva professió. Estimar amb passió i, quan s’acabi, bon vent i barca nova. Els fills et lliguen de per vida i jo soc una ànima lliure. Sí, sí, ja ho sé que fa dos anys que visc amb el Ricard i això, per a mi, és tot un rècord, però estem bé junts i, de moment, encara no s’ha apagat la flama. No sé quant durarà, però estic segura que un dia o altre s’acabarà. Tot s’acaba. I quan això passi, vull poder marxar sense fer soroll, sense motxilles. A més, vull volar alt, jo, que la meva feina m’agrada molt, i m’hi dedico amb cos i ànima, i ningú em pot dir que no estic a l’altura, jo, que li passo la mà per la cara a més d’un jefecillo. Però és clar, no m’ho posen gens fàcil. Ara que, el senyor Ribalta ja s’ha fixat en mi, i no pas per les meves cames llargues i el cul premut, que també, sinó perquè li trec les castanyes del foc i faig més feina que tots els altres junts. I és clar, si quan es jubili el Sánchez m’ascendeix a mi, hauré de viatjar per Europa.

No, no, jo no vull ser mare. I tot i que mai no n’hem parlat amb en Ricard, quan vam començar a sortir l’hi vaig deixar ben claret, jo, que no volia una relació compromesa. I ara això! Quina putada! I és clar, com que fa tant de temps que estem junts, ja comencen tots amb la cançoneta. Que si no ens casem, que si no pensem augmentar la família... I jo, a la meva, però crec que a ell li està començant a afectar. Que ja passa de taca d’oli, tu, que últimament cada cop que em creuo amb alguna veïna de l’escala, noto que em miren d’una altra manera, com si estigués malalta.

L’altre dia vaig enxampar a la del primer i la del tercer xiuxiuejant molt juntetes, que ja es veia d’una hora lluny que li feien el trajo a algú. Estaven tan engrescades en la seva xerrameca que no em van sentir arribar i la del tercer deia tota convençuda, que segur que la culpa era d’ell, que avui en dia cada cop hi ha més homes que no se’ls hi aixeca. I quan vaig arribar a la seva alçada van començar a parlar del temps i de si demà plouria. I no és que m’importi gaire el que pensin aquelles velles de mi o del Ricard, però m’emprenya que la gent es fiqui on no la demanen. Que jo no he de donar explicacions a ningú del que faig o deixo de fer, cony! Tot i que, és clar, al Ricard l’hi hauria de dir, això. Té dret a saber-ho. Però si l’hi dic, voldrà decidir, em voldrà influenciar en la meva decisió i és problema meu, carai. No soc jo la que he d’inflar-me com un globus i dur la criatura al damunt nou mesos? No soc jo la que he de parir, obrir-me de cames i esqueixar-me com un porc? No soc jo la que després hauré d’anar amb el marrec penjat del coll tot el dia? Doncs jo decideixo. I jo ja li vaig dir que no volia lligams! I tant si l’hi vaig dir! Malgrat que ara ja fa temps que no hem tret el tema, ell em coneix molt bé i ho sap, això. Sap que soc així, lliure com un ocell. I el fet és que mai hi ha tingut cap inconvenient, al contrari, que sempre em deixa fer la meva. Però això, és clar, és ben diferent. I no estic segura de com pot reaccionar. Potser és millor que no l’hi digui. Sí, sí, millor no li dic res. Oi que diuen “Del que els ulls no veuen, el cor no se'n dol”? Decidit. Demà demano hora al ginecòleg i aquí no ha passat res. Que no, que no, que jo no vull ser mare.

         L’Àngels, la meva amiga, em diu que m’ho repensi, que després m’agafaran les presses i me’n penediré, que a totes les dones ens passa, que tard o d’hora se’ns posa en marxa el rellotge biològic i que potser llavors serà massa tard. Jo penso que tot això són collonades, creences que aquesta societat masclista ens ha fet creure per tenir-nos a totes ben lligades. Ella m’ho diu perquè ja fa uns anys que intenta quedar-se embarassada i no ho aconsegueix. De moment li han fet tres inseminacions in vitro sense resultats. I a mi, és clar, em sap un greu espantós, perquè m’imagino el mal que li deu fer sentir-me dir que jo no el vull aquest fill. Jo me l’estimo molt l’Àngels, que si pogués li donaria aquesta llavor que duc a dins, però la vida sovint ens fa aquestes putades. I ella, que es deleix per tenir fills, no entén que a mi no m’agrada la canalla i que mai de la vida faria el que està fent ella, que amb la seva obsessió per quedar-se embarassada, s’ha encadenat a una idea i s’està destrossant el cos a base d’hormones en comptes de viure la vida i gaudir del que li ofereix el present. No, no i no. Jo no vull ser mare.

          Sento la porta. El Ricard ja torna de tirar les escombraries i jo encara no tinc el sopar a punt. Obro el forn i l’olor del pollastre rostint-se m’obre la gana de cop. Començo a parar taula i sento al Ricard que se m’apropa pel darrere. M’envolta amb els seus braços i m’abraça suaument. Les seves mans s’aturen a la panxa. Els seus llavis em fan un petó al coll i amb la veu tremolosa em xiuxiueja a l’orella:

—T’estimo.

Em giro per esbrinar què carai li passa i els seus ulls destil·len una tendresa que no li he vist mai. No entenc per què em mira d’aquesta manera, amb aquesta gratitud incòmoda, fins que lligo caps. Les escombraries, els deu tubs de diferents marques, formes i colors, tots cridant el signe de la suma. I de cop, em venen unes ganes enormes de vomitar.