MARIONA

Pedretes de Santa Llúcia

Il·lustració de Patro Moreno

Estic estirada damunt la tovallola amb els ulls tancats. La cala està deserta i no hi ha cap soroll que em destorbi; només la remor de les onades que es desfan a la platja i el crit d’algun estornell que em sobrevola de tant en tant. El sol llueix en un cel clar. Em trec la part superior del biquini florejat i em lliuro al gran estel sense recança. L’escalfor em penetra i em sento al paradís on no hi ha lloc pel desplaent. Només jo, el sol i les onades. 

Una ràfega de vent em fa voleiar els cabells damunt la cara. El pessigolleig és cada cop més persistent. Me’ls aparto amb la mà, però hi tornen. Obro els ulls i m’aixeco. M’apropo a l’aigua i una onada que ve a morir a la vora em cobreix els peus. La fredor que grimpa cames amunt em recorda que l’estiu encara queda lluny. Agafo aire i aguanto la respiració mentre l’aigua va conquerint el meu cos a cada passa que faig, fins a quedar totalment submergida. L’aigua cristal·lina em permet veure el fons amb claredat. Obro els ulls dins l’aigua i busco alguna pedreta de Santa Llúcia o pedreta de la sort, la tapa d’una caragola marina que té una espiral a la part més plana.  Abans en trobava sovint i a casa en tinc una ampolla plena. Em canso de buscar inútilment i em quedo surant panxa enlaire acompanyada pel so esmorteït de les onades. A l’horitzó, dos núvols s’apropen lentament.

Torno a la tovallola. La brisa em porta l’olor del mar i m’eriça el borrissol de braços i cames sobre la pell mullada. Els núvols proliferen, però jo em nego a tornar a casa. He vingut a acomiadar-me i una mica de vent no m’espatllarà el dia. Em forço a foragitar els interrogants que se m’agombolen al cervell en un intent de predicció futura. No, ara no! Demà ja hi pensaré! Em concentro en el que he vingut a fer i m’ajec de cara al sol esperant-ne el caliu.

  Aguditzo els sentits. Les onades arriben a la vora amb més força i el vent de llevant ha començat a xiular. Els minúsculs granets de sorra fina comencen la seva dansa macabra. Xoquen contra el meu cos i em fan pessigolles. De mica en mica van agafant força i les pessigolles es transformen en petites agulles que em punxen per tota la banda esquerra. Se’m claven al braç, a la cama, a la galta, se’m colen pel coll, per les orelles i pels cabells. Em piquen a la sina i em fan créixer els mugrons. M’acaricio els pits amb una nostàlgia tot just encetada. L’aspror de la sorra cobrint-me el cos m’irrita la pell. Els pits... N’estic tan orgullosa, dels meus pits... Encreuo els braços i me’ls cobreixo amb les mans, tot i que ja és massa tard per poder-los protegir. 

Em giro d’esquena sobre la tovallola desdibuixada per la sorra. Intento desfer-me dels granets que m’envaeixen però és en va. El sòl daurat es va tenyint de marró a mesura que el cel es va tapant. Em poso la samarreta i m’embolico amb la tovallola pensant en el que ha de venir. A partir de demà tot serà diferent. Ja no hi ha marxa enrere. La tremolor que s’ha apoderat de mi fa uns instants, s’intensifica. Me’n sortiré? Per què he esperat tant? Fa gairebé un any que ho vaig sospitar. Un any! I no vaig fer cas dels indicis. Vaig pensar que eren cabòries meves i ara ja és massa tard, no hi ha solució, s’ha de tallar de soca-rel.

La primera gota em cau al nas però jo no la noto, com tampoc noto totes les que vénen després. Només sento unes urpes que m’agafen el cor i me’l retorcen, unes urpes que se’m van instal·lar a dins aquell matí quan, en una revisió anual, la cara afable de la doctora es va transformar en sentir-me dir que em tenia preocupada aquell bony que no m’acabava de marxar. La pal·lidesa de la seva cara i la rigidesa de les faccions van anar en augment mentre jo li explicava que feia gairebé un any que havia anat d’urgències. Ella remenava, nerviosa i cada cop més tensa, els papers del meu historial fins que va llegir el que havia escrit el doctor que em va atendre. La crispació se li va escapar per les mans però va treure el cap per la comissura dels llavis, abans de fer-me estirar per al reconeixement. 

Recordo aquella tarda, mesos abans, que en sortir de la feina, havia agafat el cotxe i m’havia presentat a urgències. Al matí m’havia sentit una punxada al cor i, al dur-m’hi la mà, m’havia notat un bony. Havia arribat a la clínica ben espantada i el doctor de torn em va estar palpant i em va dir que no era res. Jo, que tenia la por ficada a dins del cos, no parava d’insistir.

—És una inflamació del muscle pectoral —em va assegurar després de palpar-me la mamella per tercera vegada—. Tot et ve de les cervicals.

—A més, tot just fa quinze dies que et van fer una mamografia i una ecografia mamària i tot va sortir bé —va afegir amb els fulls del meu expedient a la mà—. Ja pots estar tranquil·la. I creu-me, cuida’t aquestes cervicals.

 Vaig estar fent rehabilitació una temporada, però el bony no desapareixia i llavors la meva amiga Rosa em va recomanar la reflexologia. Amb els massatges als peus se m’abaixava la inflamació del pit i, malgrat que el bony reapareixia al cap d’un parell de dies, em vaig relaxar.

Després de fer-me l’exploració, vam seure a la taula de la doctora. Els seus ulls deien el que la seva boca no s’atrevia a pronunciar. La pressa es va apoderar dels seus gestos i la tinta de la ploma omplia els fulls de petició de proves com si la perseguís el diable. 

Des d’aquell dia que només hi tinc un pensament, al cap: la Carla. La meva Carla... Encara és tan petita... Encara em necessita. Després, tot van ser fulls que havia de signar autoritzant que fessin amb el meu cos el que creguessin oportú. Fulls amb parrafades que explicaven els perills que això podia comportar, fulls de petició de proves, agulles injectant-me líquids calents i verinosos, agulles xuclant la meva sang, agulles mossegant trossos de la meva carn, viatges a l’hospital, màquines sorolloses que et retraten per dins, màquines que t’aixafen els pits, màquines que t’irradien, mirades compassives del personal sanitari, mirades de por dels que més t’estimen, la por que se t’ha instal·lat a dins i que glaça tot el que toca, un fred que fa que el teu cos no pugui deixar de tremolar, i el pitjor de tot: l’espera. 

Recordo quan em van fer la biòpsia de pit. Havia anat sola perquè no em pensava que fos tan dolorosa. La infermera em va fer seure a una cadira davant d’una màquina de fer mamografies. Em va posar el pit esquerre entre les dues planxes de metall gelat i el va començar a aixafar. Després va entrar a la saleta contigua i va fer la radiografia. Al cap d’una estona massa llarga, va sortir amb la placa a la mà i la va penjar a la pantalla il·luminada. Jo estava esperant que m’alliberés el pit, però no ho va fer.

No va trigar gaire a entrar la doctora que, apressada, es va dirigir a la pantalla i em va saludar sense mirar-me. Després d’estudiar i memoritzar on era el bony maleït, va agafar l’agulla que li donava la infermera i me la va clavar sense contemplacions esperant encertar la seva presa. Era una agulla gruixuda que pretenia arrencar un tros del bony per poder-lo analitzar. Va repetir l’operació quatre vegades. Sentia el pit com un volcà preparat per a l’erupció mentre el meu cos es quedava cada vegada més glaçat. Vaig començar a tremolar mentre unes gotes de suor freda m’anaven lliscant front avall. La infermera em va agafar la mà.

—Ja queda poc— va dir per animar-me.

—Si tot això serveix per veure que el bony és bo, ja m’està bé —li vaig contestar desitjant que acabés de seguida. Però la doctora, que tornava a estar observant la placa per decidir on clavava l’agulla per cinquena vegada, es va girar de cop i amb un to tallant em va espetar:

 —I si és dolent també! Els tumors, com més aviat es detecten, més probabilitats tenim de sortir-ne ben parats.

—Espero que no sigui dolent perquè ja fa un any que el tinc —vaig dir.

—Que fa un any que té el bony? I com és que no ha vingut fins ara? —em va recriminar arrugant el front. 

Quan vaig aconseguir explicar-li la situació, va suavitzar el to de veu, especialment quan es va adonar que el meu tumor era palpable i que si s’hagués llegit bé l’informe, m’hagués preguntat, o hagués fet una exploració abans d’empresonar-me la mamella, hauria fet la biòpsia mitjançant una ecografia, mètode molt més precís i fiable a l’hora de fer les puncions.

—Jo ja soc aquí. Si vol, em pot tornar a punxar per ecografia. Jo només vull saber si això que tinc al pit és dolent.

No ho va voler. Va dir que, si calia, repetiríem la prova per ecografia. 

No vaig necessitar esperar a llegir els resultats que ho confirmaven per estar-ne segura. La mateixa doctora que m’havia fet la biòpsia em va veure esperant al taulell de recollida de proves amb l’Oriol i ens va fer passar al seu despatx.

Una hora més tard estàvem asseguts davant del meu ginecòleg, que llegia els informes i mirava les mamografies amb deteniment.

—La decisió és teva —va dir—, però si fossis la meva dona, t’aconsellaria treure tot el pit. Pensa que avui dia s’ha avançat molt en cirurgia reparativa. Et podríem posar una pròtesi en la mateixa operació. 

—Doncs si s’ha de tallar, es talla— va contestar l’Oriol determinat a qualsevol cosa per preservar la meva vida, mentre jo, immòbil i muda, escoltava els dos homes amb el cul apuntalat a la cadira.

El ginecòleg no deixava de mirar-se les mamografies que tenia a la mà amb el front arrugat. Es va aixecar i les va col·locar una altra vegada a la pantalla de llum.

—Em sap greu, però és que al pit dret t’hi veig una taca just al costat del mugró i m’agradaria descartar  que no sigui res. La biòpsia està molt mal feta. De cinc punxades, només n’han encertat dues i jo necessito saber si t’he de treure un pit o tots dos.

La sang no m’arribava a les venes. No m’ho podia creure. Però de què collons estaven parlant? De tallar-me un pit? De tallar-me els dos? No vaig obrir boca. Vam prendre nota d’un centre recomanat pel doctor on em van tornar a mossegar el pit encara adolorit i el que fins aleshores havien deixat tranquil, mentre el meu cos tremolava damunt la llitera i la infermera m'anava afegint mantes pensant que era de fred. No, no vaig dir res i vaig fer tot el que em van manar com un xai camí de l’escorxador. No sé quan vaig deixar de sentir-me persona per passar a ser un tros de carn que tothom té dret a magrejar, però sé que encara no s’ha acabat.

Ara, asseguda a la sorra amb la mirada perduda i arraulida amb la tovallola mullada enganxada al cos repasso mentalment els darrers dies. Havia badat de valent. Com havia pogut fer això a la Carla i a l’Oriol? Hauria d’haver reaccionat. Hauria d’haver...  Però ara ja és tard. Potser massa tard.  

Avui la Carla s’ha quedat amb la seva àvia perquè l’Oriol i jo puguem parlar tranquils, però jo no en tinc ganes. L’oncòloga m’ha dit que després de l’operació començarem de seguida amb la quimioteràpia. Ell intenta animar-me, diu que tot anirà bé, però té els ulls cada dia més tristos i els malsons el torturen a la nit. La Carla nota que passa alguna cosa, tot i que els grans ens esforcem a dissimular. A vegades se’m queda mirant i llavors deixa el que està fent i ve a abraçar-me. Es penja del meu coll i m’estreny amb les seves manetes de cinc anys fins que els batecs del meu cor es van normalitzant. Em pregunto qui protegeix a qui. Qui és la forta i qui la feble. I jo... li podré donar caliu quan ella ho necessiti? 

Les llàgrimes es barregen amb la pluja i es confonen amb l’oratge que ha arribat fins al meu lloc i m’envolta. Amarada d’aquest líquid saladolç, em veig arrossegada per uns braços que m’alcen del terra i una veu llunyana em fa tornar a la realitat.

—Però es pot saber què hi fas, aquí? Estàs xopa! Que vols agafar una pulmonia?

L’Oriol em porta cap a casa remugant sense adonar-se que ja no el sento. Em treu la roba mullada i m’eixuga els cabells. Després m’estira al sofà, em tapa amb una manta i encén la llar de foc. El sento traginar per la cuina buscant un pot per fer una infusió mentre jo i els granets de sorra que encara duc enganxats, ens perdem en el vermell del foc que guspireja encisador. 

Estic estirada amb els ulls tancats. Vull obrir-los però les parpelles em pesen. Tinc fred. No sé on soc, no sento cap soroll, però tinc molt de fred. M’esforço a obrir els ulls i només veig penombres. Sento unes passes que s’apropen. Una conversa murmurada. Algú seu. Obro una mica els ulls. Un raig de llum indirecta em deixa entreveure una sala grisa i freda, asèptica. Tanco els ulls. Obro els ulls i veig dues lliteres a la meva esquerra. Una infermera se m’atansa.

—Com estàs? D’aquí a una mica et pujarem a l’habitació.

Tanco els ulls i, quan els torno a obrir, un portalliteres que es vol fer el simpàtic manté una conversa individual mentre em transporta entre corredors i ascensors fins a arribar al final de trajecte. A l’habitació m’esperen els meus: l’Oriol, la mare, el meu germà... Em diuen alguna cosa però jo només puc veure l’expressió de les seves cares. Tanco els ulls. Vull dormir, només vull dormir.

M’he passat tot el dia anant i venint entre la vigília i el son. S’hi està tan bé així, sense pensar, sense sentir, immersa en el sopor dolcet de la inconsciència. Al carrer no ha deixat de ploure en tot el dia. De fet, ja fa uns quants dies que s’arrossega, la pluja. Vull continuar dormint, però el so de la gotellada repicant contra l’asfalt se’m fa més audible i obro els ulls. L’Oriol és al meu costat assegut a la cadira llegint el diari. Em veu desperta i em somriu.

—Hola, dormilega!

—...

—La infermera ha dit que ara et duran alguna cosa per beure. Estàs bé?— em pregunta atansant-se al llit i agafant-me la mà.

—Sí. Només tinc set.

S’obre la porta de l’habitació i una noia jove amb bata blanca entra empenyent un carret ple d’utensilis. Xerra sense parar mentre em pren la tensió i la temperatura, em renova la bossa del sèrum que llisca pel tub i s’introdueix gota a gota dins la vena, i hi injecta el líquid de dues xeringues. El seu bon humor i la seva xerrameca em fa nosa. Aparta els llençols i controla l’embenat que em cobreix el pit.

—Jo també em vull operar —diu amb un somriure, allisant els llençols i travant-los sota el matalàs.

A primera hora de la tarda, la meva mare arriba amb la Carla, que avui ha fet festa a l’escola per venir-me a veure. L’Oriol l’agafa a coll perquè em faci un petó i l’asseu al meu costat a dalt del llit. Té la mà dreta tancada i em mira amb els ulls molts oberts i un somriure triomfal.

—Mira, mama, què he trobat per a tu!— diu la Carla atansant la mà i obrint-la a poc a poc. Una pedreta de Santa Llúcia, més gran que una mongeta, brilla en el palmell tendre i rosat de la nena. 

A fora, la pluja amaina i el sol es fa un lloc entre els núvols.  L’arc de Sant Martí, amb la gama de colors encara tènue, es comença a dibuixar en el firmament.