MARTA

T’estimo tant!

Reproducció de la pintura de Klimt "El petó", realitzada per Patro Moreno

La Marta surt de la dutxa, s’eixuga els cabells amb la tovallola i s’hi embolica. L’aigua freda l’ha revifat del dia feixuc. En aquests moments del curs, els alumnes de la facultat ja no aguanten la calor i tenen el cap a l’altra banda de les parets. I ella fa veure que no els veu quan els enxampa teclejant el mòbil o amb el pensament absent. De fet, ja li va bé que no estiguin gaire per ella, no sigui cas que algun alumne més observador s’adoni del que amaga. A sobre avui hi ha hagut claustre, una reunió inacabable després d’un dia calorós en què la suor li ha anat desfent el maquillatge just quan tenia els companys massa a prop. I per acabar d’arrodonir el dia, aquest vespre el seu home ha quedat per sopar amb els  amics de l’hospital. Bé, més que amics són companys d’equip de cardiologia i la Marta sap que es passaran gran part del sopar parlant dels casos que porten i dels cors que no arriben mentre les dones intentaran treure temes de conversa que no resultin massa frívols.

            Passa la mà pel vidre entelat i s’observa en el mirall humit. No s’hauria d’haver fet aquesta tallada de cabells, li queda massa curt, pensa, mentre una gota li regalima pel clatell nu fins al final de l’esquena. Es pentina amb els dits, dirigint els flocs cap a la cara i arrufa les celles. Ara s’adona que es va equivocar. Hauria estat millor una mitja melena que l’ajudés a dissimular els cops.

            Obre el primer calaix de l’armariet i remena entre les pintures. Comença a treure pots de maquillatge de diferents tons, tapa-ulleres, correctors, brotxes, pinzells, ombra d’ulls... i comença l’obra d’art, la transformació. Va esborrant les imperfeccions de la pell, enterra el blau del pòmul esquerre sota capes de pintura per igualar el to, amaga les ulleres, s’engrandeix els ulls i s’allarga les pestanyes. Després s’enfunda dins el vestit negre que tant li agrada al Carles, el que li deixa l’esquena al descobert i li marca la cintura i, finalment, s’enfila en les sabates de taló de mig pam que li destrossen els peus. Es planta davant del mirall. Belluga el cap d’un cantó a l’altre i de dalt a baix buscant tots els angles possibles. S’apropa i s’allunya de la imatge observant el mínim detall i somriu satisfeta. No es nota gens. Recull totes les potingues i les torna al calaix. N’ha après molt en els darrers anys. N’ha hagut d’aprendre. En coneix les propietats de cada marca, la seva eficàcia, la durabilitat. Ha après quina és la tonalitat de maquillatge que li va millor segons la fase de la contusió. Sap que durant dues setmanes la pell li anirà mostrant una paleta de colors que comença pel vermell i va passant pel morat, el blau, el negre, el verdós, el groc, i acabarà amb el marró clar fins que arribi a desaparèixer del tot.

            S’està posant les arracades de la perla quan sent el soroll dels neumàtics trepitjant les pedretes del camí que puja cap a l’entrada de la casa. Baixa les escales per rebre al seu home que entra amb un ram de roses vermelles i un somriure als llavis.

            —Ja estàs a punt? —li diu agafant-la per la cintura i fent-li un petó a la boca.

            —Sí. La Cèlia ja fa estona que ha arribat i ara li està donant el sopar al Pau.

            —Doncs jo faig una dutxa ràpida i marxem. Però abans... —li dona el ram, es treu una caixa negra de la butxaca de l’americana i l’obre—. Aquest coll va massa nu.

            El Carles la gira d’esquena, li corda el penjoll i li ressegueix el coll amb els llavis humits. El ram li pesa i l’agafa amb les dues mans. Una punxa se li clava al dit del mig.

            —T’agrada? —li murmura a cau d’orella.

            —És preciós, però no hauries de...

            —Tu t’ho mereixes tot —la talla, colant les mans per l’escot de l’esquena fins a trobar-li els mugrons, mentre una gota de sang s’estampa contra el terra de ceràmica—. Tenim temps de fer una rebolcada, amor?

            —Ara no, que em desfaràs el maquillatge —respon la Marta desempallegant-se’n.

Mitja hora més tard surten de casa després d’acomiadar-se del Pau amb mil petons, d’haver donat les últimes instruccions a la Cèlia i haver posat les roses en aigua. Ningú s’ha adonat del punt vermell que s’asseca i s’enfosqueix al costat del moble del menjador.

El sopar és tan avorrit com sempre. Han anat quatre parelles i, com que ja es coneixen, han decidit seure els homes a una banda i les dones a l’altra. L’únic que no ha estat d’acord és el Carles, que ha volgut seure al costat de la seva dona. Els homes s’han posat a parlar de feina i elles han acabat traient els drapets bruts dels seus respectius marits. Que si treballen massa hores, que si les tenen oblidades, que si cada cop són menys detallistes, que si només saben parlar de feina... La Marta no ha obert boca. Ella no pot dir el mateix del Carles. De fet, preferiria que el seu home no li estigués tan a sobre. Les escolta mentre continuen parlant sobre banalitats i ella somriu sense ganes desitjant que el sopar s’acabi aviat. S’esforça per participar en la conversa, però se sent tan lluny... Només de tant en tant els dits àgils del Carles la fan tornar amb una petita carícia a l’esquena, omplint-li la copa buida, tocant-li el genoll per sota la taula o  agafant-li la mà. Aquesta gent no té res a veure amb ella. Aquests sopars en restaurants de luxe són les antípodes de les barbacoes que feien amb els amics de la Marta, al principi de la relació amb el Carles. Llavors es trobaven per sopar a casa d’un o altre i acabaven cantant cançons amb la guitarra, explicant-se confidències o planejant les vacances fins a altes hores de la matinada. No sap com, però s’ha anat allunyant de la colla i ara gairebé ni es veuen.

            Quan arriba el rellom al foie flamejat amb vi de Pedro Ximénez, el Ramon enceta l’ampolla de Castell de Peralada i comença a servir les copes.

            —Una mica de vi, Marta? —pregunta atansant-li l’ampolla.

            Ella redreça el cos com si l’haguessin punxat amb un pal i dubta uns segons abans d’alçar la copa. Nota la mirada del Carles clavada en el seu rostre mentre aguanta la copa amb la mà tremolosa i els ulls perduts en les estovalles blanques. El Carles li agafa l’altra mà i li estreny.

        —No beguis massa, cari, que després et trobes malament —diu fent-li un petó a la galta.

De sobte, una de les dones es fixa en el coll de la Marta.

          —És un brillant de debò?

        —És clar que és de debò! —respon el Carles, que té l’antena posada—. Li he regalat avui mateix.

          —Caram! I què celebreu? —pregunta l’altra, encuriosida.

          —Que l’estimo —respon el Carles fent-li un petó als llavis.

            La Marta pot llegir l’admiració i l’enveja en la cara d’elles, nota tots els ulls penjats del seu escot, imagina els punys tancats i les dents serrades del Carles darrere del seu somriure i es maleeix una i mil vegades per haver triat aquest vestit. Les dones no perden temps a increpar als seus marits perquè segueixin l’exemple i ells acaben la discussió proposant un brindis. Alcen les copes i llavors el veu, a la taula del fons. Agafa els coberts i clava el ganivet en el rellom al punt. La sang s’escampa pel plat i ella es posa el tros de carn a la boca sense aixecar el cap.

—Mira, Marta, aquell de la taula del fons no és el teu company de feina? —pregunta la dona del Ramon.

S’empassa el tros de carn gairebé sense mastegar-la, s’ennuega i fa un glop de vi. Deixa la copa damunt la taula amb la cara encesa i els dits maldestres. El cristall topa amb la cullereta de les postres i el líquid de color cirera tenyeix les estovalles blanques i li esquitxa el vestit. Les aromes de fruita vermella i espècies amb tocs fumats l’ofeguen. Es disculpa, s’alça com impulsada per un ressort i surt apressada cap al lavabo. Necessita respirar, pensar una excusa convincent, mostrar indiferència, calmar-se.

Comença a fregar-se la taca amb aigua quan entra la dona del Ramon que l’ha seguit.

—T’has tacat molt?

—Bastant.

        —Quina sort que has fet amb el Carles! N’està tant de tu! —li diu sense apartar els ulls del brillant— Ja m’agradaria que el Josep fos la meitat de detallista que el teu home.

         La Marta frega la taca de vi amb fruïció i no li respon.

         —Nena, que foradaràs el vestit! Vine, acosta’t a l’assecador.

         —Això no hi ha qui ho arregli —diu la Marta tornant decidida cap a la taula.

        A mig camí es troba amb l’Àlex, el seu excompany de feina, que l’atura amb alegria i li planta un petó a cada galta abans que pugui dir res. Està més musculat i llueix el somriure encantador de sempre. Els ulls blaus contrasten amb la pell bruna de qui ha gaudit d’uns quants banys de sol. S’estan uns segons parlant i ja sent la veu del Carles per damunt les espatlles.

        —Caram, quina casualitat! —diu amb sorna passant el braç per la cintura de la Marta—. Com et va a la nova universitat?

       —Molt bé! A Girona s’hi està molt bé, però de tant en tant, baixo a Barcelona a veure els amics. I vosaltres, com esteu?

        —Doncs nosaltres ja ho veus, estem de meravella. Oi amor? —estreny la Marta contra el seu cos i li fa un petó al front.

         —Ens ha alegrat veure’t —diu ella estirant en Carles cap a la taula.

         No vol allargar la conversa. El somriure congelat del seu home comença a ser perillós i la nit ja ha anat prou malament.

Quan arriben a casa, el Pau ja fa estona que dorm. La Cèlia els diu que no s’ha acabat la truita, que deu ser la calor, que fa perdre la gana, que està una mica pioc, que no ha volgut jugar després de sopar i que li ha costat una mica adormir-se. Les paraules dolces del Carles i la propina que li dona, li fan canviar la cara de preocupació per la de felicitat. Encara no ha tancat la porta del carrer, que la Marta sap que avui serà una altra d’aquelles nits. Ho ha pressentit per com s’ha desempallegat de la Cèlia. Ho ha sabut per la manera d’acompanyar suaument la porta en tancar-la. Ho ha confirmat en el moment en què ell, després de tancar la porta amb clau, s’ha girat. La mirada fosca, la mandíbula marcada, el cos tens, la manera de fer petar els dits, les seves passes lentes i mesurades.

            La Marta entra a la cuina i s’omple un got amb aigua fresca. Sap que és inútil fugir. Comença a beure quan li arriba el perfum apegalós de la seva colònia. El nota al darrere i una esgarrifança se li enfila per l’espinada. La mà ferma i delicada que ha guarit tants cors espatllats, l’agafa pels cabells i l’estampa contra la nevera. El got salta pels aires i es desfà en mil brillants.

            —Què, t’ho has passat bé al sopar?

            —Però, què he fet ara?

            —Amb mi no et facis la innocent, eh, puta? Que et penses que no us he vist? Ho he vist jo i tota la taula!

            —Què és el que has vist? De què parles?

            —Què és el que has vist? De què parles? —repeteix imitant la veu de la seva dona—. De què vols que parli? He vist les miradetes que us fèieu amb el Ramon. Que només us faltava posar-vos a follar allà davant de tots, hòstia!

          —Però què dius? Ets boig!

          —Que soc boig? No en vas tenir prou amb el mitja merda que ens hem trobat avui? —li estripa el vestit d’una estirada.

—Carles, t’he dit mil vegades que mai hi ha hagut res entre l’Àlex i jo.

—I vols que m’ho cregui? Segur que has mullat les calces quan l’has vist aquest vespre —diu posant-li la mà per dins el tanga—. Tu no en tens mai prou, eh, puta?

         —Carles, si us plau, para —suplica intentant desfer-se’n.

La Marta no ha vist arribar el cop que li ha clavat a la galta amb el puny tancat. Nota el gust de la sang a la boca. Ell es frega la mà i estira els dits. Amb els cabells despentinats i la cara encesa es passeja amunt i avall per la cuina. Té la camisa molla a sota les aixelles i darrere l’esquena. S’atura al seu davant, li agafa el braç, li retorça i sense fer cas dels seus gemecs, li diu:

 —Et penses que no he vist com et mirava la pitrera? Si li queia la bava i tot! I a tu bé que t’agradava, eh? Puta, més que puta! —d’una altra empenta la tira contra la pica.

         El trau al cap l’ha fet trontollar i ha acabat a terra. Llavors han començat les puntades acompanyades d’insults. Ella s’ha caragolat intentant protegir-se fins que ja no ha tingut forces.

            Ha sentit la porta del carrer. Un cop sec. Sap que no tornarà fins demà al matí. Estesa a terra amb la cara inflada, el cap moll de sang i el llavi partit, obre els ulls a poc a poc i intenta incorporar-se. Es queda asseguda repenjada al moble que hi ha sota la pica respirant amb dificultat. Creu que aquesta vegada li ha trencat les costelles. De cop i volta, els seus ulls es troben amb uns ulls de color avellana que se li assemblen. Carregats de por, se la miren des de sota la taula de la cuina. El seu fill, de quatre anys, s’arrapa a una pota, tremolant. A ella se li paralitza el cor. No sap quanta estona porta en l’amagatall.

            —Pau, rei, vine amb la mare.

        El Pau deixa anar la pota, gateja fins on és ella i s’hi abraça fort. La Marta no pot reprimir el gemec i deixa anar el plor. El nen li eixuga les llàgrimes amb els seus dits tendres i comença a fer-li petons per tot el cos amb la cantarella que ha après a l’escola per curar les ferides.

Una mica més tard, jeuen abraçats al llit del nen. La Marta ha posat una tovallola al coixí per no tacar-lo de sang i s’aguanta una bossa de pèsols congelats a la cara. Al Pau li ha costat adormir-se, però ara respira profundament.  Ella no pot dormir. Es recrimina pel que li ha fet veure. Si ja sap com n’és d’irascible el Carles, amb els anys que porten junts hauria d’haver après a  manegar-lo. No sap com s’ho fa, però sempre té la virtut de posar-lo de mal humor. No s’hauria d’haver posat el vestit negre, no li hauria d’haver contestat. Fa temps que sap que és millor no dur-li la contrària quan es posa així, que si no, s’excita més i perd els estreps. Però ella no sap mossegar-se la llengua.          

No entén el comportament del Carles, però l’estima. Estima al Carles atent que la va enamorar, el que l’amanyaga i li mostra el seu amor. No el monstre que el posseeix i que cada vegada li fa més por. Un Carles que no sap com aturar i que va guanyant espai amb els anys.

Primer van ser les paraules mal sonants, els atacs de gelosia, els morros, un insult en un moment de descontrol..., fins que se li van afluixar les mans. Al principi una plantofada, un cop al cap o a l’esquena. Cops que han anat creixent en intensitat i assiduïtat. Però ara ja no en té prou amb les mans i sovint li llença objectes o li clava coces amb els ulls supurant odi. Malgrat tot, sap que ell l’estima i, quan s’adona del que ha fet, torna a casa plorant i demanant-li perdó. De vegades pensa que l’hauria de denunciar, però no s’atreveix. Encara se’l creu quan li jura i perjura que no tornarà a passar, que es posa així perquè se l’estima massa, que no s’imagina la vida sense ella. Se’l creu quan la mira amb desig i li fa l’amor amb passió, quan els seus dits de cirurgià li exploren tots els racons del cos i la fan explotar com un volcà.

Un dia la Marta li va dir que si la tornava a tocar, el deixaria. Va ser quan, en una discussió, li va donar una empenta i la va fer caure per les escales. Llavors el seu fill tenia dos anys i ella estava de dues faltes. Ell va marxar amb un cop de porta i va tornar amb una pistola. Va seure al sofà de la saleta, es va posar a netejar-la i la va carregar. Introduïa les bales amb parsimònia sabent que ella l’observava de lluny. Li va dir que si mai el deixava, la buscaria on fos i la mataria. Aquell vespre van haver de córrer a urgències mentre el fetus se li escolava per les entranyes.

La Marta es desperta agitada quan sent els crits que s’enfilen per l’escala dient el seu nom. El Pau dorm amb el cap repenjat sobre el seu pit. Intenta apartar-lo a poc a poc per no destorbar-li el son, però no hi és a temps. El Carles obre la porta de bat a bat i entra a l’habitació del Pau fent tentines. Porta la camisa per fora mig descordada, té els ulls injectats en sang, la llengua se li trava i l’alcohol li supura pels porus i per l’alè. Ella sap que l’ha tornat a espifiar. L’ha enfurismat trobar-la amb el Pau. No li agrada que es fiqui al llit amb el nen. Diu que l’avicia.

El Carles l’agafa pels cabells, l’estira i l’arrossega fora de l’habitació cridant-li paraules que no entén. L’empeny pel passadís donant-li manotades. Amb els crits, el Pau s’ha despertat i els segueix. S’agafa de la camisa del pare i l’estira amb totes les seves forces, però no el pot aturar. Llavors el comença a picar donant-li cops al cul amb la seva mà menuda.

—Deixa-la! Dolent! No li peguis!

El Carles se’n riu  i l’aparta com si fos una mosca vironera, però el Pau no es rendeix. Se li arrapa a la cama, li clava una queixalada i el fa trontollar. Ell deixa de riure i intenta desfer-se’n maleint, però no se’l pot treure del damunt. Emprenyat, l’agafa d’un braç, l’alça enlaire i el llença de mala manera. El “crec” ressona en el cap d’ella i li obre una esquerda que la parteix en dos. El Pau té el braç penjant i no deixa de plorar. Les llàgrimes del nen entren per l’escletxa i arrosseguen totes les paraules boniques que el Carles li ha dit en aquests anys, totes les carícies, totes les flors que li ha comprat, totes les disculpes que sempre ha volgut creure, tots els regals que li ha ofert per fer-se perdonar.  Es buida d’ell en una cascada que ara també arrossega les llàgrimes d’ella. Aigua salada que desfà el vel.

Corre cap on jeu el seu fill desmanegat i s’ajup al costat. Sent que el Carles murmura alguna cosa. S’ha entrebancat amb la banqueta del passadís i ha anat a picar contra el quadre de la paret, una litografia del Klimt anomenada “El petó”, que li va regalar en el seu primer aniversari. Ell es posa la mà al front i la maleeix amb els ulls plens de foc. Ella agafa el Pau a coll amb cura i es dirigeix cap a les escales. Això no ho pensa consentir. Ha aguantat tot aquest temps perquè en Carles ha sigut sempre un bon pare. A ella li pot fer mal, ja n’està acostumada, però no deixarà que torni a tocar al seu fill. El Carles camina cap a ells fent esses i dient coses inintel·ligibles fins que li engrapa la camisa de dormir per l’esquena. La Marta trontolla al cap de munt  de les escales i un record li ennuvola el cervell. Nota la tremolor del Pau que se li arrapa al cos somicant. El Carles deixa anar la camisa per agafar embranzida. La mà del metge s’enlaira per baixar amb tota la força sobre el cap de la Marta, però ella no necessita girar-se per saber el que li ve al damunt. Ajup el cap amb un moviment instintiu i queda asseguda a l’esglaó amb el Pau arraulit a la falda. El Carles perd l’equilibri i cau escales avall. Sense perdre temps, ella s’alça i baixa cap a l’entrada. Ell es retorça de dolor al peu de les escales. La Marta li passa pel damunt amb la vista posada a la porta, pregant que no s’aixequi, que no tingui forces per agafar-li una cama. Agafa les claus que estan a la safata del rebedor i surt de casa. Camina amb el nen a coll fins al cotxe. Camina descalça sobre les pedres del camí deixant enrere els gemecs de l’home que un dia va estimar. Col·loca al Pau amb cura a la cadireta, li corda el cinturó i seu al volant. Engega el motor, respira fondo i prem l’accelerador.