NÀDIA

Castells

Il·lustració de Patro Moreno

La Nàdia arriba a l’hotel amb la mà entrellaçada a la del Pere. Han quedat amb els seus amics per celebrar l’entrada del nou any. Els llums de colors, les garlandes i els escarafalls i riallades desinhibides de la gent engalanada, que llueix una varietat de barretets ridículs i de collarets multicolors, apaivaguen l’estridència musical, omplen el hall, el jardí, les estances de la planta baixa, i s’enfilen per les escales que condueixen a les habitacions. La Nàdia se sent transportada per l’alegria que es respira.

Els amics, que avui han deixat els fills amb els avis i gaudeixen d’una nit de llibertat, ja fa estona que els esperen i els reben plens de joia daurada. La Nàdia s’apropa al grup movent els malucs al compàs de la música. El vestit vermell escotat fins al cul i les mitges amb costura, enfundades dins d’unes sabates de taló de pam, fan que la majoria d’assistents del sexe masculí es giri a mirar-la. Camina i s’oblida de la incomoditat de l’alçada a la qual està tan poc avesada. Al coll, una maragda en forma de llàgrima intensifica el verd dels seus ulls, que avui llueixen amb una brillantor especial.

—Ei, nena, que guapa estàs!

—Oh, quina cucada de vestit!, que sexy! —Les amigues se la miren sorpresses.

—I això que no veieu el que duc a sota! —respon amb una rialla entremaliada, pensant en el lligacames i el tanga a joc amb el vestit—. Ep, nois, que estem seques!

Veu com el Pere va amb els amics cap a la barra sense treure-li els ulls de sobre. Busca el mòbil a la bossa de mà, l’obre i mira l’app de color rosa que li marca el número set, mentre les amigues li encasqueten un barret de pallasso al cap i li pengen un collaret de hawaiana. Sí, sí, n’està segura! 

Alça el cap per veure el Pere, que s’acosta amb les begudes, i torna a guardar el mòbil a la bossa. Els seus llavis li somriuen, però nota els seus ulls escrutadors i una lleugera arruga d’incomprensió dibuixada al front.

La flaire del pica-pica variat que han servit en el jardí li desperta la gana i s’afanya a provar aquelles exquisideses culinàries, petites obres d’art que juguen amb els colors, les textures i els sabors, buscant la sorpresa del contrast. Mossegades d’il·lusió, bocins amb olor de núvol, carícies verdes al paladar. Quina gana! Agafa un canapè de codony amb formatge i l’ofereix al seu xicot, que obre la boca obedient, però ella l’hi atansa i l’hi allunya fent-lo delir abans de deixar que hi clavi queixalada. 

El Pere se la mira divertit. Un floc de cabells se li ha escapat del monyo que du recollit amb un passador de fusta tallada amb la figura d’en kokopelli, massa tribal perquè lligui amb el vestit. Ell l’hi fica per darrere l’orella, li passa l’índex per la nuca i va resseguint lentament els ossets de la columna. La Nàdia sent un calfred i somriu. Alça el cap i veu el cel ple d’estrelles. La lluna creixent brilla més que mai i li sembla endevinar la seva cara. La sent tan a prop... Sí, sí, està rient. Ell l’abraça per la cintura i li fa un petó, col·locant-li la mà a la natja. Ella l'hi agafa i la guia fins a la tanca del lligacames, busca els seus llavis i assaboreix la llengua mentre percep com li ressegueix la veta amb els dits. El Pere li mossega amb suavitat el lòbul de l’orella deixant anar un sospir i ella nota el seu sexe dur entre les cames. Ell li acarona el mugró, que es baralla per traspassar la roba del vestit, i la Nàdia es mossega el llavi inferior. S’arrapa encara més sense importar-li les mirades sornegueres dels qui han perdut la passió i ensuma la seva olor, barreja de Giorgio Armani i after shave. Els dits se li enreden entre els cabells curts i rinxolats del Pere mentre ell li petoneja el coll.

—Oh, Nàdia, la meva Nàdia, com t’he enyorat aquests dies... —li diu a cau d’orella—.

Ella tira el cap enrere i somriu. Li agrada tant veure’l així, amb ganes d’ella... El seu sexe s’estremeix i nota la humitat a les calces.

—No he estat de gaire bon humor últimament, oi, amor? —diu la Nàdia, acariciant la galta del seu home— A partir d’ara tot serà diferent. T’ho prometo!

—Què vols dir?

—Sorpresa! Torno de seguida —diu picant-li l’ullet.

—No triguis, amor.

La Nàdia entra al lavabo i s’observa al mirall. Els ulls verds maragda ressegueixen la seva imatge i es queden ancorats més avall del melic. Es gira de costat i s’acarona la panxa amb suavitat. No pot deixar de somriure. Per fi es farà realitat el seu somni. Sap que encara és massa aviat, però li sembla que ja se li comença a notar. Està convençuda que aquesta vegada anirà bé. En té tantes ganes... Demà li dirà al Pere que buidi l’habitació petita que dona al pati cobert. És la més tranquil·la del pis i està enfront de l’habitació de matrimoni. La pintarà amb tons terrossos, res de rosa o blau, que ella no vol començar posant etiquetes al seu fill. No té cap predilecció en qüestió de gènere, només vol un nadó que creixi lliure i feliç. S’imagina les coses que faran plegats i li comencen a ballar alguns noms pel cap. S’ha quedat embadalida davant el mirall. Quan sonin les campanades l’hi dirà. Pobre Pere, té tanta paciència amb ella i els seus canvis d’humor. Sempre li diu que ell ja està bé amb ella i prou, que no necessita ningú més per ser feliç, però la Nàdia no se l’acaba de creure. Pensa que ho diu per animar-la perquè no es pot creure que no ho desitgi tant com ella. Està segura que saltarà d’alegria quan li digui. 

Dues noies amb veu estrident i riallades sorolloses entren fent tentines i la treuen del seu somieig. Abandona la imatge del mirall i es fica contrariada a un dels lavabos buits. 

Passa la balda i comença a sentir l’ofec del reduït espai que gairebé no la deixa bellugar. Penja la bossa darrere la porta, aixeca la tapa de plàstic i comença a folrar la tassa del vàter amb trossets de paper. Mai ha sabut orinar sense seure. 

S’apuja el vestit fins a la cintura barallant-se amb la tela que se li arrapa al cos com una segona pell. Es deixa anar les cintes del lligacames vermell i s’abaixa el tanga a joc. Se l’ha comprat aquesta tarda per celebrar-ho amb el Pere. Sap que a ell el posen aquestes coses i a ella també li agrada jugar quan està d’humor. L’ha triat perquè és una mica minimalista, vaja, que no tapa gran cosa. Només un cinturó de blonda que s’obre en dos triangles a la part davantera i deixen al descobert el tanga transparent i la rodonesa de les seves natges.  

Seu a la tassa del vàter vigilant de no mullar les quatre vetes que li pengen, arrenca un tros de paper higiènic per eixugar-se i els seus ulls s’aturen entremig de les cames eixarrancades. A fora, les dues noies continuen amb la seva cridòria mentre ella no pot apartar els ulls de les calces vermelles. Uns ulls perduts en el vermell. Vermell sobre vermell, vermell amb un punt de negre, negre desesperançat, negre mort. No pot ser. Ella és puntual com un rellotge i porta set dies de retràs. Set. Es nega a creure el que veuen els seus ulls quan el seu cos li té tots els símptomes: la gana, la son, l’angúnia... Igual que abans... igual que l’altra vegada... abans de... perdre’l. No, no, no... Una altra vegada no!

La seva ment s’extravia en els esglaons laberíntics de la planificació futura que ja és passada, i s’està allà palplantada fins que sona la primera campanada. Llavors, tota ella és un castell de sorra envestit per una onada de dia de tempesta. Aigua salada que li regalima per les galtes sense contenció i se li escola entre els dits, incapaços d’aturar-la. Nota l’olor de la sang que li cau tenyint el blanc de la tassa amb roses mortes. Gleves arrencades de les seves entranyes. Coàguls carregats de cançons de bressol, de noms d’infant, de cotxets i sonalls, d’ossets de peluix, d’abraçades i moixaines, d’olor de talc, de parets terroses... grumolls que s’endú l’aigua de la cisterna, qualls que la buiden per dins.

Torna a la sala caminant abatuda i veu com els amics s’empassen els últims grans de raïm a correcuita, entre bromes i rialles, intentant seguir el ritme de les campanades. A l’altra banda de la sala, borrós a través de les llàgrimes, pot intuir el Pere estirant el coll. Els seus ulls es troben coincidint amb el tro que anuncia l’entrada del nou any. Ell s’obre pas entre la multitud, que alça les copes plenes de desitjos i propòsits, per arribar al costat de la Nàdia, que contempla la transformació del seu rostre a cada pas que els atansa. Pel camí el Pere va perdent el rosat de les galtes, la corba dels llavis, l’alegria dels ulls, mentre se li va obrint l’enteniment i arriba on és ella totalment emmirallat.

La Nàdia s’empara en els braços del Pere que no pregunta res, només l’abraça amb tendresa i li omple la cara de petons mentre el castell de focs omple de llum i color la foscor de la nit.

 —N’estava segura, Pere! Aquest cop n’estava segura!

  Al cel, el fum dels coets ha enterbolit la lluna. A terra, només queden els casquets buits embrutant el jardí.