TERESA

Estofat de cigrons

Il·lustració de Patro Moreno

La Teresa aixeca la tapa de l’olla i ensuma. Omple la cullera, bufa uns segons per no escaldar-se i tasta l’estofat de cigrons. El baf ha entelat el vidre de la finestra. Mira el cel ple de núvols que avui amenaça tempesta. De fet, ja fa dies que el cel està ben tapat. Dona un cop d’ull al rellotge de la cuina, apaga el foc i agafa l’abric d’una revolada. Encara no ha tancat la porta que torna enrere i pren els paraigües de l’entrada, no fos cas... Camina amb el pas apressat i decidit. El vent bufa cada vegada amb més força i li fa voleiar els cabells enrere, però ella continua amb l’esquena dreta sense afluixar. Pensa que avui l’Aina estarà contenta: li encanta l’estofat de cigrons. El Pol, en canvi, arrufarà el nas i l’haurà de subornar amb les croquetes que ha fet de segon. Somriu pensant amb les seves cabòries i no sent la mare d’una amigueta de l’Aina que la crida per fer juntes el camí cap a l’escola. Aquests últims anys han estat durs, però aviat tot canviarà.

Entremig de converses banals de mares amb poca feina i de rialles cridaneres dels infants en llibertat, veu el caparró de l’Aina que la busca entre la gent des de l’altra banda de la reixa verda. Els seus ulls es troben i la Teresa la saluda amb la mà. La cara de la nena s’il·lumina i surt corrent quan la mestra de la classe de I-3 diu el seu nom.

—Hola, preciosa. Fes-me un petonet! Què has fet avui a escola? T’ho has passat bé?

L’amanyaga i nota els seus bracets al voltant del coll. La seva olor, que encara desprèn perfum de nadó, l’omple de calma.

—Sí, he pintat amb els dits —respon l’Aina emocionada ensenyant-li els ditets encara una mica tenyits de blau.

El Pol, dos anys més gran que la seva germana, s’atansa a poc a poc seriós i capcot.

  —Què et passa, Pol, que fas aquesta cara?

La Teresa s’ajup i li aixeca la barbeta. Té els mateixos ulls que el seu pare. Uns ulls grossos color de mar que t’arrosseguen fins a les profunditats.

—El Marc no m’ha deixat jugar a futbol perquè diu que no en sé —respon el nen amb una veu queixosa i el mar a punt de vessar.

—No li facis cas, al Marc, segur que no ho pensa de debò. Au, anem a dinar abans que es posi a ploure!

Comencen a caure les primeres gotes quan tot just enfilen el carrer de casa. Un tro sona darrere les muntanyes i la Teresa nota la petita mà de l’Aina que estreny amb força. La carrega a coll i accelera el pas. El Pol fa una corredissa i les espera triomfant al portal. Sembla que ja s’ha oblidat de les dures paraules del seu amic. Enveja aquesta capacitat dels infants per a deixar enrere el ressentiment.

Una estona més tard, els nens s’han acabat l’estofat, l’una escurant el plat i l’altre rondinant tota l’estona, i després s’han cruspit les croquetes de carn d’olla en un tres i no res. Ja van per les postres quan la Joana obre la porta de casa. La poma al forn amb sucre cremat els encanta, però la deixen oblidada al plat per llençar-se al coll de la seva mare i omplir-la de petons i abraçades. La Teresa sent com un dolor que li neix a l’estómac se li enfila fins a arribar-li al mig del cor. Serra les dents i prem els punys amb força. Respira fondo i pensa que s’ha de tranquil·litzar, que ja falta poc. Que aviat recuperarà la vida que li pertoca. S’apropa a la seva germana, que intenta en va que els seus fills tornin a la taula mentre el Pol i l’Aina li expliquen les respectives aventures del matí.

Se la veu molt desmillorada, a la Joana. Aquestes últimes setmanes ha fet una davallada important, tot i que ella li ha abaixat una mica la dosi. Ara ja no està tan guapa, ara fins i tot fa més goig ella, que sempre ha sortit perdent en les comparacions. La Teresa la lletja, l’esquerpa, la malcarada, la conca.

—Et poso el dinar, Joana? —El to de veu ha sonat un xic estrident i se li ha aixecat una mica la barbeta— He fet estofat de cigrons. 

—No tinc gaire gana, Teresa —diu la Joana, amb un intent de somriure que li dibuixa una ganyota a la cara—. Ja menjaré després.

La Teresa va a la cuina i omple el plat. Agafa el pot que té amagat darrere el cubell de la brossa i n’hi tira una bona espolsada pel damunt. S’ajup per tornar-lo al seu amagatall, però s’hi repensa. Ja està farta d’esperar. D’avui no passa. Buida el pot amb la dosi mortal i remena bé l’estofat. El deixa damunt la taula de la cuina amb els coberts i un got d’aigua.

 —Pol, Aina! Va, feu-li un petó a la mare que farem tard —crida amb impaciència. No vol veure com s’ho menja.

—Jo no vull anar a escola —diu l’Aina fent morros—, em vull quedar amb la mama.

Se’ls endú gairebé a la força mentre la Joana intenta calmar-los amb bones paraules. L’Aina arrenca a plorar en un últim intent d’aconseguir el que vol i la Teresa l’agafa dels braços de la seva mare i la carrega a coll. Surt donant un cop de porta i s’adona que, amb l’enrenou, no ha pensat a agafar els paraigües. Tant se val, amb el vent que fa tampoc servirien de res. Només són unes gotes i l’escola és a prop. Es reconforta pensant que aviat s’acabarà. Aviat només hi serà ella. Llavors ja no serà la seva minyona, ni li haurà d’agrair cada dia que li hagi donat una feina. Què es pensa, que així queda el deute saldat? Val una mica més ella! Els pensaments li enrojolen la cara i li transformen les celles en una fletxa a punt de fer diana.

Arriba a casa xopa per l’aiguat que està caient. El dia s’ha enfosquit i no veu la Joana. Deu haver tornat a la feina. Millor. No té ganes de parlar amb ella. Es treu l’abric mullat i el penja a l’armari de l’entrada, al costat de l’abric del Guillem. Avui es deu haver endut la gavardina. Els dits se li escapen de les mans en un gest après, quotidià, i acaronen el coll que ha tocat la seva pell, el forro que ha escalfat el seu cos. Continuen el camí cap a les mànigues fins que troben l’altre extrem i s’abraça a aquell ser absent intentant absorbir cada partícula d’ell oblidada a la peça de roba. Ensuma amb els ulls tancats i enfonsa la cara en el teixit mentre els dits, ja plens d’ell, es dirigeixen cap al seu entrecuix. Avui és un d’aquells dies en què els seus sentits estan més desperts. S’omple de la seva olor mentre els dits freds s’endinsen en la cova que només ells coneixen, una cova que ha estat sempre reservada. La dansa rítmica la transporta i la deixa sense alè. Els seus llavis xiuxiuegen: Guillem...

Un soroll que ve de la saleta la treu del seu somieig amb un sobresalt. És la Joana sonant-se amb un mocador. La Teresa es recompon i entra al lavabo per rentar-se les mans tacades de sang. Després es dirigeix cap a la saleta en penombra. De camí, dona una ullada a la cuina i veu l’estofat de cigrons intacte.

—Què hi fas aquí a les fosques? —pregunta malhumorada— Per què no t’has menjat l’estofat?

—Ja t’he dit que no tinc gana. —respon la Joana amb la veu cansada.

A fora cau la pluja intensament i les gotes repiquen contra els vidres amb força. Un llamp il·lumina per uns instants la saleta i el tro que el segueix fa tremolar el pis. La Teresa s’adona que la seva germana té els ulls vermells. Ha estat plorant.

—Com has pogut, Teresa? —pregunta la Joana, clavant-li la mirada.

Les seves paraules l’agafen desprevinguda. La sang li puja a la cara i els mots se li encallen a la gola. Se sent descoberta. No sap com ha pogut adonar-se’n, com ha pogut lligar caps.

—Per què no m’ho has dit? —diu la Joana mentre el plor reprèn el seu camí— Nosaltres sempre ens ho hem dit tot.

La sorpresa de la Teresa es transforma en ira i es mossega la llengua per no contestar-li que no diu la veritat. No sempre s’ho han dit tot. Ha oblidat quan la Teresa li explicava els seus mals d’amor i ella feia veure que la consolava. Ja no recorda quan va començar a sortir amb el Guillem, quan li feia creure que havia quedat amb les amigues i es veia d’amagat amb ell, el noi que la tenia boja, l’home que sempre ha estimat i a qui mai deixarà d’estimar. No pensa en com es va sentir de traïda el dia que la Joana es va presentar a casa amb el Guillem i van anunciar que sortien junts.

—Tot el poble en va ple i jo soc l’última d’assabentar-me! —li retreu— Com has pogut amagar-me una cosa així, Teresa?

—Però de què parles, Joana?

—El Guillem es veu amb una altra dona. No em diguis que no ho sabies perquè ho sap tothom. Ja fa temps que sospitava alguna cosa. Últimament està més distant i com absent. Però avui he tingut la confirmació definitiva. He plegat més d’hora de la feina. Fa dies que no em trobo gens bé i avui em sentia molt dèbil. L’he anat a buscar a les seves oficines perquè m’acompanyés al metge i l’he vist. Tornava d’esmorzar amb una noia morena, bastant grassoneta i malgirbada. Parlaven i reien.

—I què? Això no vol dir res! —diu la Teresa, que es nega a admetre el que insinua la seva germana.

—S’entenen, Teresa!

—No, no, no pot ser! Però què estàs dient?

—La manera de mirar-se, la familiaritat del tracte, la manera d’aguantar-li la porta, la mà a l’espatlla... No entenc què hi ha vist en ella.

—Són tot imaginacions teves! El Guillem no pot... —La Teresa fa unes passes enrere posant-se les mans a les orelles.

No hi pot haver ningú més. El Guillem ha de ser per ella. S’ho mereix. S’ho ha guanyat. Ho ha fet tot per ell. Tot. I s’ha esperat tant!

—Ho he vist, Teresa! Ho he vist... A ell li brillaven els ulls, una brillantor que fa temps que havia perdut. S’han fet un petó.

La Joana pronuncia les últimes paraules amb un fil de veu gairebé inaudible, però amb prou força per travessar les mans de la Teresa i clavar-se en un racó de la seva memòria de joventut. Nota com se li encén la cara i creix dins seu la flama tants anys continguda que se li escapa per la boca en forma de paraules esmolades. Surt al carrer i camina sota la pluja sense saber on va. Camina sota el cel gris que es trenca en cada llamp. Trepitja les llambordes sense esquivar els basals, encegada per l’aigua que li cau al damunt i se li fica als ulls, ofuscada pels pensaments que la transporten al passat. Camina fins que tota ella és aigua que no aconsegueix apagar el foc que la corroeix. Camina fins que les cames li fallen i seu a un banc de la Plaça Major. La mateixa plaça on es trobaven amb el Guillem i xerraven durant hores, la mateixa on van ballar junts en les festes del poble, saltant al ritme de la música de Sopa de Cabra, la plaça on es van fer el primer i l’únic petó, abans de sortir amb la Joana, abans de presentar-li a la seva germana petita. Ja és fosc i continua plovent, però sembla que la tempesta es va allunyant. La Teresa ha marxat de casa sense agafar l’abric i el seu cos tremola de cap a peus. Les dents li peten i no nota els dits de les mans. Els carrers s’han quedat deserts. Sap que ha de marxar a casa, però el seu cos no li respon i es queda asseguda al banc sota la pluja.

El Guillem arriba a casa cap a les vuit del vespre. Li estranya trobar la casa a les fosques i en silenci. Troba a faltar les rialles dels nens i les seves abraçades de benvinguda. Entra a l’habitació i veu a la Joana adormida. Al seu voltant, un munt de mocadors arrugats li fan pensar que ha arreplegat un refredat. Creu que els nens deuen estar amb la Teresa i respira tranquil. No vol despertar-la, així no haurà d’aguantar la seva mirada que el fa sentir jutjat contínuament. Entra a la cuina per picar alguna cosa. Avui ha dinat en un restaurant d’aquests de plat gran i menjar petit i està mort de fam. Hi ha anat amb la Susi, la noia del servei de neteja. Van començar a parlar perquè sovint el Guillem encara estava treballant quan ella arribava per netejar el despatx. Ja fa mesos que es veuen fora de la feina. Ella és tan diferent de la Joana, tan natural, tan innocent, tan... inculta... El fa sentir important. Se l’escolta bocabadada quan li explica coses, es queda enlluernada quan la duu a restaurants cars. Amb la Joana cada cop parlen menys i quan ho fan, sempre és dels nens. La Susi és una alenada d’aire fresc. Damunt la taula veu el plat amb l’estofat de cigrons. Se’ls menja freds, a peu dret, mentre mira com cau la pluja darrere els vidres. Sempre li ha agradat la pluja.