ÚRSULA

Delícies de Santa Clara

Il·lustració de Patro Moreno

L’olor d’ametlla molta, ou i sucre acabats de fornejar surt de l’obrador del convent i s’escampa pel passadís endolcint les parets de pedra del monestir. Els narius de les monges, que es belluguen en silenci, entretingudes en els seus quefers diaris, s’obren amb la flaire que els penetra. L’Úrsula, germana Clara des de fa vint-i-dos anys, retira dues safates del forn i n’introdueix altres dues. La germana Teresa i la germana Ludovica agafen boletes de massa i les van col·locant arrenglerades en una altra safata. Mentrestant, l’Úrsula prepara les capses que omplirà amb les Delícies de Santa Clara, font d’ingressos  principal del convent.

Com cada dia, després de les oracions, primer Maitines i després Laudes, les tres monges es fiquen el davantal blanc damunt l’hàbit i es dediquen a fer galetes i dolços fins a l’hora Sexta. Els agrada la pastisseria i s’atreveixen a fer provatures, tot i que el producte estrella són les delícies, en què es barregen nous ingredients per aconseguir sabors nous. El rebost, sempre ple d’ous a vessar, guarda el desig de totes les famílies que els porten com a ofrena a les clarisses perquè el dia de la boda dels seus fills no sigui passat per aigua. L’Úrsula sempre ha pensat que, si fos per les ofrenes, ja faria temps que hi hauria sequera a Barcelona, però a elles els va de meravella per poder elaborar els seus dolços.

Abans de tanta dolçor, combinava la vida contemplativa amb la traducció de textos, i malgrat agradar-li força, la seva esquena se’n ressentia d’estar asseguda tantes hores a la biblioteca. Almenys a l’obrador es belluga d’una banda a l’altra i pot treure l’energia que de vegades li costa tant de contenir. És feliç al convent, se sent plena dedicant la seva vida a l’oració i intercedeix a Déu pels pecadors i els no-creients que proliferen cada dia més a l’exterior d’aquells murs. Lluny queden la seva joventut i les ganes de córrer món que es van quedar fora amb la família i els amics quan va decidir dedicar-se a consagrar el Senyor en cos i ànima. Però de vegades també prega per ella, especialment quan aquella energia que du a les entranyes es converteix en foc i la tempta. Llavors se sent bruta, indigna, s’avergonyeix dels seus pensaments impurs i se sent en deute amb el Gran Pare. Havia provat de castigar-se, però no era prou valenta. Per això, cada mes li ofereix la seva sang a Déu, una sang que, si bé no és deguda al càstig autoimposat, la postra al llit els dos primers dies de cada menstruació.

Durant les oracions de l’hora Sexta, s’ha adonat que avui ha arribat un altre grup de residents. No és que li facin nosa, però pensa que a vegades no són prou respectuosos amb les normes del convent. Li criden l’atenció dues adolescents. Pensa que aquest jovent ha perdut el nord. Tenen el cap ple de pardals i no se’ls acut res més que omplir-se la pell de tinta inesborrable i foradar-se el cos per omplir-lo de metall. I pel que fa a la vestimenta, van amb uns pantalons estripats que ni un pidolaire voldria.

A l’hora de dinar, al refectori, les veu assegudes a la taula del racó. Estan parlant i sembla que la rosseta dels cabells curts estigui consolant la que porta al cap aquella marranada que creu que en diuen rastes. S’acosta dissimuladament per escoltar la conversa.

            —Ens anirà bé, Jana. Uns dies aquí per desintoxicar-nos i agafar energies i després cap al Nepal!— li diu.

            —En tinc tantes ganes! Tinc ganes de sentir-me útil, de fer alguna cosa pels altres. I aquells nens...  Però em fa una mica de por. No sé si en sabré prou.

            —I tant que sí! Pensa que el que més necessiten és una mica d’amor i passar-ho bé. Aprendre anglès és addicional.

            —Però i si no me’n surto? Potser faríem millor anant a ajudar a treure runa— insisteix la Jana—. Encara en queda molta de l’últim terratrèmol.

             —Ho faràs molt bé, n’estic convençuda! Però si ets superguai, tia! Segur que et guanyes aquells marrecs en un tres i no res. Ara relaxa’t i gaudeix de l’espiritualitat de l’espai.

            L’Úrsula passa l’estona de Completes sense concentració, diu les oracions i els càntics per inèrcia, s’esforça a escoltar les paraules de la Bíblia que avui llegeix la germana Teresa, però té el cap en un altre lloc. Les notes del cant final a Nostra Senyora la retornen a la realitat. Dona gràcies a Déu pel dia que s’acaba i es dirigeix cap a la seva cel·la a descansar. Camina lleugera entre les parets gruixudes i fredes que cada cop li semblen més fosques, més properes. Les reixes de ferro forjat es fan més presents a cada pas. Si no hagués entrat al convent, està convençuda que s’hauria dedicat a veure món. De petita es passava hores i hores mirant el National Geographic que arribava mensualment a casa i una enciclopèdia que es deia Ciudades del mundo. S’imaginava viatjant a llocs exòtics i coneixent diferents cultures.

            Alça la mirada i busca els vitralls acolorits que s’allunyen. L’aire es torna més espès i enrarit. Accelera el pas i surt al claustre buscant l’aire fresc, però l’alleujament només li dura un instant. Aquelles noies l’han ben ensarronat. No ho sembla pas, que tinguin ideals, a primer cop d’ull. S’ha tornat a precipitar. Ha donat per suposat coses que no sap. Perdona’m, Déu meu, perquè he pecat de pensament. Les columnes que sostenen els arcs són com barrots i el pati interior sembla encongir-se per moments. S’atura davant del sepulcre de la reina Elisenda, que li torna la mirada trista de vídua petrificada. El cap li dona voltes. Sempre ha cregut que feia el bé, que feia el que calia. De què serveix que es passi el dia fent delícies? A qui ajuda amb els seus llençols brodats? A qui consola amb les seves oracions dins del convent? De sobte li cau al damunt tot el pes de la paraula “clausura”, un pes que no ha notat fins ara perquè sempre ha pensat que la llibertat o l’empresonament no estan en el lloc on vivim, sinó en el cor de les persones. En el fons és una covarda. Ella no s’atreviria a anar a l’altra punta del món. De fet, sempre s’ha sentit protegida entre els murs gruixuts del convent que l’aparten dels perills del món. Llavors, per què sent aquell neguit? Mira al cel buscant un senyal diví, però ni tan sols la lluna ha fet la seva aparició. Sola en la foscor respira l’aire fresc de la nit, però no aconsegueix asserenar-se.

            Potser sí que li ha enviat un senyal el Senyor, pensa mentre camina sense pressa cap a la seva cel·la. Avui no ha vist la lluna perquè és lluna nova, quan tot comença.

            Seu davant la tauleta de la seva habitació. Treu una llibreta i un bolígraf del calaix i es posa a escriure una carta adreçada a la mare Abadessa. Li explica que la seva vida al convent és una mica massa dolça, que de tant fer delícies s’hi ha empelegat i que necessita portar una mica d’aquesta dolçor als infants que tenen una vida bastant més amarga que la nostra, per la qual cosa li demana, li prega, li suplica, amb el nom de Déu Pare, Fill i Esperit Sant, tingui a bé concedir-li el permís per a sortir del convent, per tal de seguir les passes de Jesús, fill del nostre estimat Sant Pare. Amén.